Recullen escombraries però no són indigents

-Avantítol: Una possible solució a la crisi

-Subtítol 1: Freegans és el mot que s’utilitza per descriure a la gent que recicla menjar.
-Subtítol 2: La cadena de supermercats bonpreu no col.labora amb associacions per por a una possible intoxicació.

S’els coneix amb el nom de freegans, moviment que es va impulsar a EEUU durant els 90. Freegans es una paraula derivada de “free” i de “vegans”,que vol dir lliures i vegetarians, però actualment freegans són totes aquelles persones que sense necessitat econòmica o vital per fer-ho reciclen menjar.

Són les 9:00h de la nit. Hem trobo davant del supermercat Bon preu del barri de Sant Antoni. Estic esperant amb un grup de gent a que els treballadors del supermercat treguin les bosses d’escombraries al contenidor. La majoría de gent que es troba al meu voltant no són indigents, “deuen ser freegans” penso.
M’acosto a una noia i li pregunto si hi va cada dia a agafar menjar: “No, voy de vez en cuando, hace cinco años que lo hago”, “ ¿Trabajas?” “Sí, y hago la compra a veces, pero si los supermercados desechan a la basura productos a punto de caducar, aprovecho”.
Confirmo el que pensava, es tracta de freegans.
Una senyora m’ensenya el que ha agafat, un pot de llet amb caducitat al juny, unes galetes d’arròs i carn embassada. M’acosto al contenidor d’escombraries i veig verdures en perfecte estat i productes que encara no han caducat. Al costat meu hi ha una noia com jo, li pregunto que hi fa allà i em diu que pertany a Recíklate, una organització que considera denigrant que es desperdicïi menjar en bones condicions només perque queda malament vendre productes amb una data de consumició que quasi arriba a la seva fi . Els nois i noies de Recíklate es traslladen dos cops per setmana a diferents punts de Barcelona, com el Bagel Shop de Portal de l’Àngel, el Veritas de Via Laietana, l’Opencor d’Urquinaona o el LIDL de Marina i allà esperen pacientment a que els treguin les bosses amb els productes i menjar. Ho fan amb pressa i no s’entretenen massa, perque quan arriba el camió de les escombraries han de deixar que facin la seva feina i endur-se la brossa.


Però no només els freegans es dediquen a recollir el menjar de les escobraries, també les associacions es dediquen a recollir el menjar que està a punt de caducar per portar-lo a la gent que ho necessita.
Després de diversos intents de contactar amb el banc d’aliments, per fi em pot atendre una voluntària, la Teresa. M’explica, com treballa en el banc d’aliments, “actua d’intermediari entre els supermercats i les entitats”. El seu objectiu és recuperar tots aquells aliments que no són comercialitzables però si que són consumibles. Viuen de donacions.
La Teresa m’explica que aquesta Pasqua van rebre un assortit de mones de la pastisseria l’Escribà. Li pregunto com funciona el banc d’aliments, “els supermercats ens truquen, ho anem a recollir i nosaltres ens encarreguem de que el menjar arribi a les entitats que sol·liciten el nostre servei, normalment són associacions de veïns i parròquies”. “Això és fiable?”, li pregunto, “Sí, està molt controlat, cada entitat té un llistat amb tota els noms de les persones que sol.liciten el nostre servei, a més ens assegurem de que el menjar vagi on pertoca”. També fan moltes campanyes per evitar que els supermercats tirin el menjar a punt de caducar a les escombraries.- Em posa un exemple: “Aquest Nadal vam fer un Tió gegant, el més gran de la comarca, es tractava d´una donació de menjar de les families.”
Li pregunto sobre la crisi:, “I tant que s’ha notat!, la cosa ha pujat una barbaritat”. Em comenta que hi han moltes entitats que truquen per saber com s’ha de fer per recollir menjar. Per acabar li pregunto quins supermercats els ofereixen menjar. M’esmenta el Carrefour, el Condis, el Dia… “El Bon preu?” li pregunto, “No, el Bon preu no, potser l´Esclat alguna cosa”.
Com és que una cadena de supermercats barata no subministra cap tipus de donació a associacions? Després d’alguns intens, aconsegueixo parlar amb el departament de màrqueting del Bon preu. L’Anna, la encarregada d´aquest departament, em diu que només fan donacions de manera molt puntual i només productes com arròs, pasta, llegums,… “Perquè?” li pregunto, “Perquè hi han productes que de seguida es fan malbé, i si fossin consumits, la gent podria tenir problemes de salut”. “Amb quines associacions treballeu?”, m’esmenta el banc d’aliments. Si fos el cas de que Bon preu donés menjar habitualment a la gent, l’Ajuntament hauría d´intervenir? – “hi ha un conveni signat amb les entitats”.
Bon preu no dona aliments fora de pastes i arrossos perquè podria ser perillós per al client.


Hem pregunto perque Carrefour té una associació paral.lela anomenada Fundación Solidaridad Carrefour on es dedican precissament a recolzar propostes de col.laboració, que tinguin com a objectiu millorar la situació dels col.lectius més desafavorits a la societat espanyola, especialment en el món de la infància.
A més col.laboren amb altres organitzacions sense ànim de lucre.
Alba Vicente, responsable de les Relacions Externes de la empresa, m’explica molt detalladament de quina manera col·laboren en el sector de l’alimentació: “La Fundación Solidaridad Carrefour tiene firmado un Convenio con La Federación Española de Banco de Alimentos en virtud del cual les donamos todos los alimentos que aunque no son aptos para la venta (por tener el envase con algún defecto, por ejemplo), son aptos para el consumo”.
L’any passat van entregar al banc d’aliments 621.075,40 kg d’aliments. M’explica també que van entregar 237.271kg a les dos Operacions quilo realitzades als hipermercats Carrefour. El total recol·lectat a través de les Operacions quilo va ser de 378.552 kg d’aliments.
No hi ha cap denúncia, ni cap queixa per intoxicació pel que fa als aliments que Carrefour ha donat al banc d’aliments. A les escombraries del Bon preu, hi han molts productes aprofitables que en comptes de llençar-los podríen donar a associacions tal i com fa Carrefour.
Me’n vaig al Veritas de Via Laietana, encara falta mitja hora per que tanquin i decideixo entrar. El Veritas és un supermercat que ven menjar ecològic. Ha tingut bastant d’èxit, amb la moda que ha arribat on tothom vigila el que menja. Sembla que a Veritas no existeix la crisis, els preus són molt elevats, tot i axí ténen molta clientela.
Surto i m’espero a la vorera del davant. De sobte apareix un grup de gent que es posa a rebuscar entre les escombraries. M’acosto, “Ten quieres estos tomates, yo ya tengo.”, li diu una noia a un home que es trobaven allà. “Hola, estoy haciendo un trabajo para la facultad sobre la gente que se dedica a coger la comida a punto de caducar de la basura” li dic, “Yo no quiero que hagas este trabajo”, em diu,
“¿Por qué?” “Porque si esto sale público, no nos dejaran coger la comida”. “Esto es para la facultad, no te preocupes que no saldrà de allí.”
Sembla que se´n refía una mica més de mi. “Hay algunos supermercados que tiran agua o algun tipo de sustancia a la basura para que no podamos aprovechar la comida”, “¿Por qué?” “Porque no les gusta que quede toda la suciedad por el suelo, por eso los que solemos coger la comida, procuramos dejarlo todo como estaba”. L’home del costat, vestía uns pantalons texans i una camisa blau cel, mai m´hagués imaginat aquell home agafant menjar de les escombraries.
Quan estava a punt de marxar li pregunto “¿Ústed suele coger la comida que tiran los supermercados?”, “No, yo solo voy a veces a este Veritas, porque la comida que venden es de calidad, y lo que tiran está en perfecto estado”.
Cada cop es practica més aquesta moda del Freegans, i és que, per què gastar-se diners quan es pot sopar gratis i sa?

Meritxell Gasull López

10 fragments incerta glòria

-“No veig ni una cara coneguda entre tantes com la guerra en fa desfilar devant dels meus ulls en incoherent fantasmagoria d’ençà que va començar”. (pag.25)
La guerra separa a tothom i això és el que explica aquesta cita, com podem passar de estar amb la gent que estimes a estar sol i no veure a ningú, i com de vegades et sobra la gent i quan vius una guerra donaries el que fos per veure una cara coneguda.
-“No sabem res dels altres, ni ens importa; en canvi, voldríem que els altres ens coneguessin a fons. El nostre afany de ser compresos només es pot comparar amb la Nostra desgana per comprendre ningú”. (pag.25)
Sovint, no ens preocupem per conèixer a les persones, i les critiquem sense saber res d’elles, però, si que ens preocupem perque els demés ens coneixin i tinguin una bona impressió de nosaltres.

-“Una emoció deixa de ser forta si es repeteix. Les repeticions cansen”. (pag.36)
Exacte, sinó no seria una emoción forta. La característica principal d’una emoción és que no es repeteix soviet. Si es repetíssin ja no les considerariem emocions prque tal com diu el text les repeticions cansen, i necesiitem conèixer coses noves constanment.

-“Que quietes estaven aquelles mòmies, quietes com les maletes i els baguls; era, com la de les grans maletes, una quietud inquietant perquè no se sap què amaguen”. (pag.149)
Joan Sales compara la quietut dels cadavers amb la quietud d’una maleta. Amb aquesta comparació, el lector sap a la perfecció com estaven de quietes les maletes. Quan s’utilitzen les comparacions, el lector agafa la idea exacta del que l’autor vol transmetre.

-“La incerta glòria per la qual Adam baratà la glòria certa i tranquil.la del Paradís”. (pag.188)
Adam va preferir disfrutar de la glòria del moment a la incertesa de la glòria que li oferien. Molta gent prefereix les coses físiques del moment i no les grans promeses que són incertes.


-“Un no és res, tot ho és la posteritat. Però la posteritat ¿què és? Una partida d’imbècils ni més ni menys que nosaltres”. (pag.188-189)
Un exemple en sòn la majoria d’artistes que quan eran vius no eren ningú, i un cop morts, les seves obren han passat a tindre un reconeixement. Nosaltres no som res, quan passin els anys nigú s’enrecordarà de nosaltres, peró si de les postres costums i creençes, de la moda que hi havia en la Nostra època, etc.

-“L’unic possible és l’imposible”. (pag. 195)
Només les coses imposibles són les que tenen sentit. Per això alguns autors de la història com william Shakespeare narraven a les seves obras la história d’un amor impossible, perquè és aquest amor el que té sentit, i el que és perfecte. La paraula imposible connota una incertesa, i precisamente per això pot ser posible, perqué no ho sabem amb seguretat, podríem comparar-ho amb la existencia de Déu, com no s’ha demostrat, la gent hi creu.

-“Hi ha que és hipòcrita quan practica la virtut i sincer quan practica el vici”. (pag.203)
Hi ha gent que s’engaña i intenta engañar als demés fent creure que es bo i que no fa res dolent, però només són sincers quan practican el vici perquè ès quan realment són ells.

-“¡Si et pogués fer comprendre els plaers subtilíssims de la fantasmagoria! Ser i no ser al mateix temps (pobre Shakespeare); ser un mateix i ser un altre: ¡ser i no existir, existir i no ser, tot a la vegada! La personalitat desdoblada, l’evasió total, sensación vertiginosa que només pot donar la doble vida!” (pag.203)
Molts filosofs han parlat al voltant d’aquesta qüestió, Hamlet és va plantejar aquest dubte. Ser un mateix i una altre persona és una de les qüestions més debatides en la filosofia.

-“Potser el plaer no és més que dolor al revés; potser el plaer per Excel.lència no és més que un dolor intensíssim girat misteriosament”. (pag.204)
Aquesta reflexió et fa pensar sobre si realment, tal com diu el text, el plaer és només dolor. Les coses, a vegades, semblan d’una manera però en realitat són d’una altra.

Confessions i vivències de Montserrat Roig

L’agulla d’aurada

Montserrat Roig va ser convidada a Leningrad per edicions Progrés de Moscou, amb la finalitat d’escriure un llibre sobre el Setge de Leningrad durant l’ocupació nazi. El conjunt de vivències i confessions que se’n va emportar de Moscou formen l’agulla daurada.
Per què aquest títol? Potser perquè L’agulla daurada de l’almirallat és la primera imatge que Roig ens ensenya de Moscou, una imatge que es va repetint durant el llibre.
A través del clima, ens fem una idea del estat anímic de l’autora. La neu, el fred, la pluja i les famoses nits blanques, (les nits en que no es pon el sol) tenen a veure amb l’enyorança i la tristesa de l’escriptora que queda reforçada amb frases com: “Llegia una i altra vegada l’etiqueta del paquet de Winston com si fos una carta de la família”. Frases que fan que la lectura del llibre es faci espessa, i que s’acceleri quan explica la història d’algun testimoni.
No es fins al final del llibre que l’escriptora ens deleita amb tots els testimoniatges que fan que el llibre tingui vida. Testimonis, molts d’ells esquinçadors, que capten l’atenció del lector.
Posant tot l’ interès al final, l’escriptora corre el risc de que el lector es desanimi i deixi de llegir. O tot el contrari, potser provoca una sensació de curiositat en el lector que l’anima a saber el final.
Frases com: “no em miris així que m’estic menjant al meu gos” (al capítol: Amb música de Pink Floyd) o “Igor! Ja t’he dit que no et donaré ni un tros de pa. Ves-te’n d’aquí! Fuig!” (La carretera de la vida) deixen al lector garratibat.
Quan penso en com explica la fam des del punt de vista dels testimonis, em ve al cap un llibre de Primo Levi, si això és un home, que tracta sobre els Camps de concentració nazis. Però, tot i que estigui escrit en la pell del propi testimoni, l’efecte que provoca Roig en el lector supera al sentiment que transmet Levi.

Vigo Mortensen: “No es tracta d’una altra pel•lícula sobre nazis”

-L’actor ha presentat el seu nou film a Barcelona.

-L’actor ha afirmat que a Good no hi ha un final que resol el conflicte ni tampoc es veuen atrocitats.

-El més interessant del argument segons Mortensen, és que es veu com la quotidianitat va canviant.

Vigo Mortensen, més conegut per haver encarnat a herois cinematogràfics com Indiana Jones o Aragorn al senyor dels anells, es posa ara a la pell de John Halder, un professor Alemany que per conveniència acaba afiliat al partit nazi, a la adaptació de la obra teatral Good, de C.P. Taylor. L’actor en una roda de premsa que va tindre lloc ahir al hotel Majestic de Barcelona, va declarar que al contrari del que pot pensar la gent al veure el cartell, Good no és una altra pel·lícula de nazis o de la segona guerra mundial: “a Good no hi ha un final que resol el conflicte i tampoc es veuen atrocitats”.
El Gobern nazi ofereix a Halder escriure un assaig sobre la eutanàsia. Tot i que el personatge mai es senti un d’ells, accepta i poc a poc es va submergint a la ideologia nazi. Mortensen va acceptar protagonitzar a John Halder perquè tant el personatge com la història eren subtils, “el meu personatge tracta de que tot estigui bé”, va dir. Per a Mortensen el més important de la pel·lícula es que la història comenci a la dècada dels anys 30 i es vegi com tota la quotidianitat va canviant: “la bandera nazi era un símbol neutre, no estava adjectivada”. L’actor va voler donar la seva opinió sobre la política actual comparant-la amb la de l’Alemanya nazi: “els polítics aprofiten les dificultats i la inseguretat de la gent per apartar-la de la política”.
Vigo Mortensen va acabar amb una anècdota sobre el vestuari, va dir que el primer cop que es va emprovar l’uniforme nazi es va sentir incòmode, pel que ell sentia, tot i això, superar aquest obstacle el va ajudar molt: “en tots els meus papers, els obstacles sempre són una oportunitat”.

Bibiana Aído agita a la comunidad científica

El manifiesto citado por Aído afirma que el momento en que puede considerarse humano un ser no puede establecerse mediante críterios científicos.

-El colegio de Médicos de Barcelona manifiesta que la ministra no es una autoridad ni científica, ni bioética, ni religiosa para decir que es o no un ser humano.

-La ministra de igualdad ha querido salir del debate para centrarse en la defensa de la vida antes del nacimiento.

Las declaraciones que hizo ayer Bibiana Aído, ministra de igualdad en la Cadena Ser, provocaron un revuelo por parte de la comunidad científica. El Colegio de Médicos de Barcelona dijo que la ministra “no es una autoridad científica, ni bioética, ni religiosa” para decir qué es o no un ser humano. Horas después Aído, argumento que la frase no era una opinión suya, sino una afirmación basada en un manifiesto científico. Este manifiesto afirma que “el momento en que puede considerarse humano un ser no puede establecerse mediante criterios científicos; el criterio científico puede clarificar características funcionales determinadas, pero no puede afirmar o negar si esas características confieren al embrión la condición de ser humano, tal y como se aplica a los individuos desarrollados de la especie humana”. A última hora de la tarde la ministra quiso salir del “debate de los conceptos” para centrarse en la defensa de la vida antes del nacimiento:”la vida prenatal es un bien jurídico a proteger y este anteproyecto de ley garantiza dicha protección”.

Zapatero pide "no interferir en la decisión íntima" de la joven al abortar

El presidente se encontraba ante la prensa junto al presidente dominicano en un debate sobre cooperación.

-El presidente del gobierno defendió el derecho de las adolescentes menores a abortar sin pedir permiso a sus padres.

-Bibiana Aído, en una entrevista radiofónica, afirmó que un feto de 13 semanas no puede considerarse un ser humano.

El presidente del Gobierno, José Luís Rodríguez Zapatero, se presentó ayer ante la prensa en compañía del presidente dominicano, Leonel Fernández para hablar de cooperación, pero acabó hablando de uno de los párrafos de la nueva ley de interrupción del embarazo. El presidente defendió el derecho de las adolescentes de 16 y de 17 años a abortar sin verse en la obligación de pedir permiso a sus padres, para que éstos no tengan una "interferencia determinante en su decisión". Rodríguez Zapatero afirmó: “Hagamos caso a los expertos y tengamos confianza en nuestros jóvenes, en nuestras mujeres. No privemos ni interfiramos en la decisión libre e íntima de la mujer, que es la que tiene una responsabilidad para toda la vida de asumir el embarazo”. Mientras Zapatero hablaba sobre la ley del aborto, la ministra igualdad, Bibiana Aído que se encontraba haciendo una entrevista radiofónica en la Cadena Ser, contestó a un oyente que quiso saber si para ella un feto de 13 semanas es un ser vivo: “Un ser vivo, claro, lo que no podemos hablar es de ser humano porque no tiene ninguna base científica”.

La novel.la catalana per excel.lència, cau en l'aborriment

Una novel·la que podria haver estat sensacional si no fos perquè hi ha trossos on es fa feixuga. Descriure al detall cada element d’un llibre pot acabar avorrint al lector. És el que li ha passat a Joan sales, autor de la novel·la Incerta Glòria.
La intenció era construir una idea el més fidel possible sobre la guerra civil, però entretenint-se en cada detall del llibre ha aconseguit que en certs fragments del llibre, el lector es cansi. Les cartes que la Trini li envia a en Soleràs a la segona part del llibre en són un exemple.
També s’ha de dir que Incerta Glòria va haver de sotmetre’s a la censura franquista, potser aquesta és la causa de que en certs moments la novel·la es faci feixuga.
Incerta Glòria, considerada una de les novel·les catalanes per excel·lència, narra la guerra civil des de l’òptica dels vençuts. El llibre, dividit en tres parts, l’expliquen els tres personatges principals que a l’hora formant el triangle amorós del llibre. La primera part està narrada per en Lluís, en una sèrie de cartes que li envia al seu germà Ramón, des del front d’Aragó. La segona part, està formada per les cartes que la Trini (companya sentimental d’en Lluís) li envia a en Soleràs (amic d’infància d’en lluís i de la Trini), on li explica com estan patint la guerra des de Barcelona, i la tercera part, només té un protagonista, Cruells, que ens narra el que va passant als altres personatges des de el seu punt de vista. Posteriorment es va afegir una quarta part titulada el vent de la nit on Joan Sales reflecteix la Barcelona de la postguerra fins als anys seixanta.
Joan Sales com molts d’altres autors de la seva època (Calders, Rodoreda, Ferran de Pol) va veure’s obligat a justificar-se davant la història, narrant les seves experiències al front. I Incerta Glòria no és res més que això, la experiència de Sales en la pell d’un personatge.
Sovint, ens vénen Incerta glòria com una novel·la que tracta sobre la guerra civil, però s’obliden que conté una càrrega antropològica que està present en tot el llibre, els discursos filosòfics d’alguns personatges com, en Soleràs en són un clar exemple: “La guerra és una fulana que t'emmetzina la sang per sempre; tota altra cosa queda pàl·lida en comparació”. Aquest és potser el personatge més important de la novel·la. Tot i que és tractat com un personatge secundari que es caracteritza per la seva habilitat de desesperar a la resta, sense aquest personatge, l’obra estaria buida, entre d’altres coses perquè és l’anima de Joan Sales.
Podríem comparar Incerta Glòria amb d’altres llibres que tracten sobre la guerra civil com per exemple unitats de xoc de Pere Calders o brigada mixta de Tísner. Pel que fa al autor, la critica especialitzada, sovint l’ha comparat amb autors com Dostoievski, Bernanos, Green...Potser sí, però el que no podem negar és que Joan Sales amb Incerta Glòria ha aconseguit romandre en la Història.

Enric Vila: “aquest llibre és iniciàtic per a mi, jo encara no estic tancat”

Enric Vila (Barcelona, 1972) llicenciat en Història Contemporània i Doctor en Periodisme, ens presenta el seu últim llibre, el nostre heroi Josep Pla.

-Sap que la seva máscara imposa a alguns?
Sí, en sóc conscient i de fet està fet expressament. Ho faig per incomodar un cert tipus de persones que no sé si les puc descriure exactament.

-Vosté te clar que tots actúem amb màscara
Sí, i sobretot el que hi ha és una diferència entre la persona que n’és conscient, i la persona que no ho és i que té un barnís més narcisista, és a dir que es mou més per ímputs més momentanis.

-Creu que els catalans ens recreem més que d’altres en la màscara?
No és tant això com que les circumstàncies històriques i polítiques han fet que hi hagi una gran part d’allò més nostre que no està expressat. El que no tinc clar és que aquesta part d’intimitat nostra no estigui organitzada, estilitzada. En general, tot plegat s’expressa d’una manera molt caòtica.

-Que no hauria de tenir Catalunya perquè vostè s’hi trobés bé?
Espanya.

-Què ens critica?
Els vicis del cofoisme, la incapacitat de tenir una relació una mica tensa amb la veritat, la incapacitat que tenim de ser honestos amb l’anàlisi dels fantasmes interns i amb els externs. En definitiva, de portar les coses fins al final. Hi ha falta de viure intensament.

-Què pretenia amb aquest llibre?
Jo volia demostrar com de tontos són alguns i com d’intel.ligent sóc jo. Volia desmuntar la paradeta d’alguns i anar muntant la meva.

-Vostè humanitza Pla.
És un llibre de literatura i se n’ha adonat poca gent perquè la part política tapa la literària.

-Què hi havia de veritat i de mentida en Pla?
De veritat, la seva obra, i de mentida, el seu personatge.

-I què hi ha de veritat i de mentida en Enric Vila?
Per contestar que hi ha de veritat i de mentida necesites d’una certa trajectòria, i jo la meva trajectòria l’estic tot just començant. Aquest és un llibre iniciàtic per a mi. Jo encara no estic tancat.

Mercè Rodoreda: “no m’agrada buscar tres peus al gat”

Mercè Rodoreda i Gurguí (Barcelona, 10 de octubre) es una escriptora catalana. Considerada per molts com la escriptora més universal de la narrativa contemporànea catalana, la seva obra s’ha traduït a 27 idiomes.

-Desde fora sembla una persona molt reservada…
La gent més aviat em fa nosa. Tinc un carácter bastant dolent, quan sembla que estic contenta, estic d’un humor de mil dimonis, i, al revés, sóc quieta i violenta, apassionada i serena, innocent i complicada. Per això hi ha gent que no es cansa de veure’m, i gent que no em pot aguantar ni cinc minuts.

-Amb la seva família, amics i coneguts també és així?
Tinc molt pocs amics i coneguts. Les relacions amb la meva família són bastant normals.

-A banda de la escriptura, com es guanya la vida Mercè Rodoreda?
Ni molt bé ni molt malament. Treballo tan poc com puc: en conjunt, uns cinc mesos l’any. A casa. Tradueixo literatura administrativa i científica per a organitzacions internacionals.

-Es considera una persona culta?
Jo em penso que no ho soc. Els escriptors de la meva generació érem, en general, una mica rucs: no crec, per exemple, que n’hi hagi cap que sàpiga grec ni que pugui parlar mitja hora seguida de Hegel sense dir enormes disbarats.

-Què li agrada fer a las seves estones lliures?
M’agrada molt la música. Tinc una certa feblesa per la música del segle XVIII, perquè no cal escoltar-la i mentre sona puc anar fent d’altres coses: pasar l’aspirador per les cortines, per exemple.

-Una escriptora no llegeix?
Llegeixo bastant: unes quatre hores diàries fa una pila d’anys. M’agraden els llibres que hauríen d’agradar a tothom: la Bíblia i La Divina Comèdia, els assaigs de Montaigne i el Quixot. En això sóc afortunadamente poc original.

-O potser molt…
Ves a saber. També m’agraden les novel.les policíaques i de criminals.

-I el teatre no li agrada?
M’agrada poc; és a dir: no hi vaig mai, i prefereixo de llegir les obres. Els autors que més m’interessen són Brecht, és clar; potser Hugo Betti i Ghelderode.

-Com li agrada que siguin els personatges femenins de les seves obres?
M’encanta que siguin innocents i Intel.lectuals a partir d’un cert nivell.

-Sovint preocupats per l’envelliment físic
La por a l’envelliment és molt humana. Un dia o altre la té tothom. Una dona comença a tenir-la una mica més enllà de la trentena, quan s’adona que va passant a poc a poc de fada a bruixa. Un home la comença a tenir quan es decanta cap a la banda negra dels cinquanta.

-Les seves obres aporten alguna intenció ideològica o sociològica?
Mireu: si els meus llibres són bons, impliquen irremeiablement una filosofia de la vida, amb espirals sociològiques o ideológiques. Però no és feina meva destriar-les. A mi no m’agrada mai buscar tres peus al gat.

Andrés Calamaro- La copa rota

Se había convertido en aquello que nunca quiso ser, un bohemio sin fe, triste y malherido. Pasaba los días atormentado, con los nervios destrozados y llorando sin remedio. La duda de los celos le comía por dentro, ¿le había dejado para irse con otro? por mucho que buscara no encontraba la respuesta. Ella se fue sin decirle nada, y lo que es peor, lo había dejado solo, con aquella duda que le afirmaba que aquello que le comía por dentro podía ser cierto. Fue así, como llegó a aquel lugar, una cantina en medio de la nada donde decidió entrar para ahogar sus penas en una copa de vino. Pese a que el se sintiera abandonado, su mejor amigo lo acompañaba noche y día.
Por mucho que llores, por mucho que bebas no vas a remediar tu dolor, al contrario solo conseguirás recordarla más, le decía. Pero él, ciego por el dolor, bebía y bebía. Una noche como un loco atormentado mordió la copa de vino con tanta fuerza que rompió el cristal y se cortó el labio. Al ver el vino derramándose por su boca junto con su sangre se asustó y gritó de tal manera que toda la cantina quedó paralizada ante su grito. Al instante su compañero acudió a ayudarle, “no te preocupes solo quiero que este corte me borre la huella del beso traicionero que ella me dio” le dijo. Dirigiéndose al camarero le pidió que le sirviera otra copa de vino en esa misma copa ya que era la única manera de destrozar esa fiebre de obsesión que sentía, “Quiero sangrar gota a gota el veneno de su amor”.

Salvador Dalí: “L’autèntic Dalí es troba al meu últim quadre”

- Autors com Federico Garcia Lorca o Ramón Gómez de la Serna li han fet elogis als seus llibres i poemes.

-El pintor va descriure’s com un home monàrquic i com un porc que va a la recerca del plus ultra.

-El primer marqués de púbol va assegurar que el seu surrealisme ha evolucionat cap al hiperrealisme metafísic.

Ahir, el pintor surrealista Salvador Dalí, va visitar el programa de Joaquín Soler Serrano, A fondo. En un esforç per part del presentador d’enumerar una sèrie d’adjectius per definir-lo, el pintor el va interrompre exigint que per damunt de tot era monàrquic. Això si metafísicament, ja que es considera totalment apolític. Tal com va escriure a “Una carta abierta a Salvador Dalí” el pintor reconeix ser un porc, en el bon sentit de la paraula, “un porc que va a la recerca del plus ultra”, va afegir.
Serrano, va voler remarcar la seva faceta com a escriptor, el qual va voler compartir amb l’audiéncia que el seu pare considerava que era millor escriptor que pintor.
Si poguéssim triar l’ adjectiu que més encaixés al perfil de Dalí no seria pas el de modest, ho va demostrar explicant una anècdota per la qual el van fer fora de l’escola: “Em va tocar examinar-me del pintor Rafael, i jo vaig dir que no podia perquè en sabia més d’aquell pintor que els tres professors junts”. Deixant de banda la infància de Dalí , Serrano torna a encaminar l’entrevista, aquest cop cap a la inspiració d’aquest surrealista, la qual porta el nom de Gala. Es “pura creació artística”, va afirmar el pintor. Ha sigut la seva musa y la seva model per a moltes de les seves obres. El fet que no tingui cap amic es perque tal com va dir, Gala substitueix totes les seves passions. Centrant-se aquest cop en la pintura, Dalí va afirmar que el seu surrealisme ha evolucionat cap al hiperrealisme metafísic, que avarca tots els quadres que està fent per el museu Dalí de Figueres.
El pintor va reconèixer que els diners sempre han sigut importants per a ell, “són la mística”, va afirmar. Tot i això, va voler remarcar que tot el que ell y Gala posseeixen ho regalen al poble espanyol. Després de repassar algunes de les anècdotes més conegudes del pintor, Soler Serrano va voler parlar sobre els rumors que corren al voltant de les discrepàncies amb Picasso, i el pintor, immediatament va dir que allò era absolutament fals, “vam ser molt bons amics”, va assegurar. Malgrat els problemes de salut que va tindre recentment, Dalí va dir que està passant per una segona joventut, treballa i viatja de la mateixa manera que abans i va assegurar que la obsessió cap a la mort que sempre l’havia acompanyat, cada cop l’obsessiona menys, creu que arribarà a tenir la fe catòlica y a creure en la immortalitat del home i quan ho aconsegueixi, la por a la mort ja no existirà. ¿Qui entén a Dalí? Va preguntar finalment Serrano, “Gairebé ningú, la proba està en que fa quaranta anys que escric per intentar esbrinar-ho i encara no ho he aconseguit”

Salvador Dalí: “Cada vez soy menos daliniano”

Salvador Felipe Jacinto Dalí i Domènech, primer marqués de Púbol, es un pintor surrealista español nacido en Figueras (Cataluña). Dalí es conocido por sus impactantes y oníricas imágenes surrealistas. Sus habilidades pictóricas se suelen atribuir a la influencia y admiración por el arte renacentista. Los recursos plásticos dalinianos también incluyeron el cine, la escultura y la fotografía, lo cual le condujo a numerosas colaboraciones con otros artistas audiovisuales.

-¿Dalí siempre se ha descrito como una persona monárquica, en que sentido?
Monárquico en el sentido metafísico de la palabra. Para mi la monarquía es la prueba de la vanidez del ácido desoxirribonucleico, es decir desde la primera célula viviente hasta la última todo se ha transmitido genéticamente pero no políticamente porque yo soy apolítico total.

-¿Sigue teniendo esa auto admiración por si mismo?
No, ahora me considero un puerco en el buen sentido de la palabra. Un puerco que va hacia el plus ultra, hacia el más allá, que es lo que hacen los puercos, porque los puercos nunca retroceden.

-¿La personalidad de Dalí está en sus cuadros?
La personalidad es imposible de evitar, si yo copio una fotografía me saldrá un Dalí.

-¿Para un personaje como Dalí es importante el dinero?
Para mi cada vez más. El dinero es la mística, y además lo devuelvo todo al pueblo español a través del museo-teatro Dalí de Figueres, todo lo que yo y Gala poseemos lo regalamos al pueblo español sin diferenciación alguna de clase de poder.

-¿Cree en la sublimación permanente?
Sí, yo creo que soy existencialista en el sentido que todo lo más vil se tiene que sublimar, por eso estoy totalmente en contra de la pena de muerte porque creo que todo ser humano, sea el más criminal del mundo tiene algo de angélico.

-¿Ha tenido alguna época anárquica?
Cuando era pequeño hacia todo para molestar. No soportaba a los niños satisfechos de ellos mismos.

-¿Que piensan sus amigos de Dalí?
Yo soy un hombre de ningún amigo, toda mi pasión está en el amor que tengo por Gala y no tengo sitio para más.

-¿Que significa la muerte para usted?
Antes era una obsesión pero cada vez menos porque creo que llegaré a tener la fe católica y llegaré a creer en la inmortalidad del alma, entonces el miedo a la muerte ya no existirá.

-¿Quien entiende a Dalí?
Casi nadie, la prueba es que yo mismo hace cuarenta años que estoy escribiendo para ver quien soy y aún no lo he logrado.

-¿En que época de su vida se encuentra el verdadero Dalí?
Está en mi último cuadro, que lo pinté hace cuatro meses, y es Dalí pintando a Gala reflejados en un espejo.

Llibres solidaris per a fomentar la lectura entre els nens del Raval

-L’any 2007 van col.laborar en tres tallers de reciclatge a la festa dels Súpers.

-El centre comercial Pedralbes centre ha organitzat una iniciativa de recollida de llibres solidaria.

-Els llibres seran destinats al Casal dels Infants del Raval i a la fundació Pare Manel.

Aquest Sant Jordi el centre comercial Pedralbes Centre ha organitzat una iniciativa en solidaritat amb alguns dels nens més desfavorits de Barcelona. Es tracta d’una recol·lecta de llibres que seran destinats al Casal dels Infants del Raval i a la Fundació Pare Manel. La Maria, responsable de l’organització d’aquest acte al casal, ens explica que estan molt contents amb el centre comercial, que es va posar en contacte amb ells per oferir-los participar en aquesta recol·lecta.
Es tracta d’un casal on els joves, fins als 25 anys, que disposen de pocs recursos tenen un suport per aconseguir millores en la seva qualitat de vida a partir de projectes basats en l’acció social, la incidència política, la sensibilització i la promoció de la mobilització ciutadana com el voluntariat actiu per aconseguir una societat més cohesionada. No és el primer cop que participen en un acte destinat als nens per Sant Jordi. L’any 2007 van col·laborar en l’organització de tres tallers de reciclatge a La festa dels Súpers on es van encarregar de la recollida del material necessari ajudats per l’escola Els Arcs. Aquesta aportació permetrà que renovin la biblioteca i gaudeixin de material de lectura suficient per a tots els nens. En cas que hi hagi llibres que tractin temes o àrees no apropiades per als nens, es redistribuiran entre altres organitzacions que es puguin beneficiar de la donació. Alguns dels llibres que ja han estat donats en el punt de recollida son Mientras vivimos de Maruja Torres, entregat per Lluïsa Illa que diu “ es una bona novel·l per llegir, a mi em va agradar molt” o Los niños de Brasil que “es desgarradora” segons Lourdes Marzà.

Aulnay-sous-Bois, en busca de la paz

-Muchos de los jóvenes que luchan en bandas son menores de edad.

-Gracias a la colocación de una celda, esta ciudad de Seine-saint-denis, ha encontrado la paz.

-Los agentes de mediación luchan contra las violencias en las escuelas.

Como en numerosos municipios de Ile-de-France, Aulnay-sous-Bois protege varias ciudades cuyos enfrentamientos son frecuentes. El 10 de marzo, en Gagny, una veintena de jóvenes armados habían entrado en el liceo Jean-Baptiste-Clément, molestando a un joven de una ciudad rival y destruyendo el material.
El 15 y 16 de enero la policía de Aulnay-sous-Bois interpeló , a 29 personas miembros de las bandas de dos ciudades medianeras, el Grueso Sauce y Mitry (rebautizado el Mil mil por sus habitantes), que se habían enfrentado durante tres o cuatro horas alrededor de la N 370. Dos jóvenes fueron ligeramente heridos al rozar con una bala.
Tres meses más tarde, la calma volvió entre el Grueso Sauce y Mil-mil. En Aulnay-sous-Bois, una de las ciudades de Seine-saint-denis que conoce el proyecto más grande de renovación urbana de Francia, una multitud de trabajadores sociales, policias y habitantes estan en contra totalmente del término de « bandas » cuando se trata de expresar los enfrentamientos entre el Grueso Sauce y el Mitry. Kayo, un jóven de 17 años, define la palabra banda: « una banda, es una gran palabra, hace referéncia al hecho de organizarnos pero no es nuestro caso, como máximo nos organizamos la víspera, pero normalmente, lo hacemos en el momento » Más que un fenómeno de bandas, el alcalde de Aulnay-sous-Bois y los educadores de calle prefieren hablar de fenómenos de adolescentes desescolarizados.
Si Aulnay-sous-Bois encontró rápidamente la paz y no ha conocido enfrentamientos tan violentos como los de Gagny o Gonesse, es porque desde hace un año, la colocación de una celda puesta después de los motines de noviembre de 2005 funciona a régimen lleno. Todos los martes, el alcalde y el comisario del distrito presiden una reunión donde están presentes la policía nacional francesa, la policía municipal, el PJJ (Protección judicial de la juventud), los mediadores y a veces, en formación más ancha, los arrendadores sociales y los jefes de establecimientos : « Concretamos las cuestiones sobre delincuencia », explica Gerardo Segura.

Pascal Bizet y sus quince agentes de mediación, tienen como primera misión luchar contra las violencias en las escuelas. « Estamos muy pendientes del rumor y nuestro primer trabajo es buscar cuál es el factor inicial. Cuanto más rápido somos informados, más rápido logramos cerrar el conflicto antes de que empeore ».

Aulnay-sous-Bois espera también desde hace doce meses su Uteq (Unidad territorial de barrio, sucesores de la policía de proximidad) y desde hace dos meses las medidas del plano suburbio que debían estar puestas en funcionamiento en febrero.

¿Música enlatada?... No gracias

Partiendo de la base que el panorama musical actual ya no es el mismo que el de hace unos años, he ido a buscar el problema de fondo. La gente que se dedica al mundo de la música está de acuerdo en una cosa, “los CD’s pasarán a la historia, y las descargas lo eclipsaran todo”. Es evidente que dentro de un tiempo el formato del disco pasará a tener un valor de reliquia junto con sus compañeros los vinilos y los cassetes.
Lo primero que hice fue hablar con Javier Navarrete, coordinador de Radio Alternativa Barcelona, quería saber como veía el futuro de la música, lo tenía claro “a la música le ha pasado como a otras muchas artes, que se ha comercializado hasta niveles insospechados, y esto ha provocado que la música se haya saturado”. Lo que Javier me había dicho no era suficiente, hablé con Laura de Caralt, presentadora del programa de radio musical rompiendo la norma, “los grupos de música ven el apoyo en plataformas como myspace” me paro a pensar un momento. Sí, el myspace puede ser un apoyo pero estoy de acuerdo con Javier en que la música esta saturada precisamente porque han surgido muchos grupos nuevos. ¿Hasta que punto myspace es una ayuda? Laura me da una posible solución “ya no habrán grupos que destaquen al nivel de El canto del loco pero habrán muchos grupos con un público más reducido y fijo”.
Pero ¿Y los afectados que piensan? Entrevisté al cantautor Lucas Masciano “por un lado no se venden discos y por otro lado hay mucha más gente que descubre tu música a través de myspace e Internet, gracias a eso hay más gente que va a tus conciertos; antes eso no pasaba”. Es curioso, creía que el principal problema de los músicos era que la gente ya no compraba su música pero hablando con Lucas me he dado cuenta de que los grupos que empiezan no lo ven como un problema sino como un proceso más en la evolución de la música. Antes tenías que vender un millón de discos para que la gente te escuchara, ahora te creas una página en myspace, cuelgas tus canciones y si les gusta van a tus conciertos. Es evidente que las discográficas han quedado en segundo plano.
Sintetizando toda la información que me han dado llego a tres conclusiones, la primera es que la música pasará de comprarse a descargarse, la segunda es que gracias a internet muchos grupos que no son conocidos tienen la oportunidad de llegar a un público y la última es que los grupos ya no verán ningún beneficio de los discos vendidos sino que ahora el beneficio son sus conciertos.

Juan Pablo II en Siria: “Vengo como peregrino de fe”

Por primera vez en la historia, un Papa pisa una mezquita

-El pontífice hizo un llamamiento a favor del dialogo entre los seguidores de las tres religiones monoteístas.
-Bachar el Asad pidió que se acepten y se cumplan las resoluciones de la ONU para resolver el caso palestino.

Juan Pablo II ha iniciado una histórica visita de cuatro días a Siria. Con 16 millones de habitantes, Siria tiene un siete por ciento de cristianos, de los que sólo el 1,9 por ciento son católicos, en tanto que la inmensa mayoría de población es de religión musulmana.
En su visita a Siria, Juan Pablo II, sin nombrar en ningún momento a Israel hizo un llamamiento a favor de la paz en Oriente Medio. Además exigigió que se respeten las resoluciones de las Naciones Unidas y afirmó que la paz sólo se alcanzará cuando exista un nuevo modo de comprensión y mutuo respeto entre los pueblos de la zona. “No podemos dejar de pensar en las tensiones y en los conflictos que desde hace tiempo afligen a la religión de Oriente Medio. Muchas veces se abren esperanzas sólo para que después queden destruidas por nuevas olas de violencia” denunció el Pontífice.
El presidente sirio, Bachar al Asad que tampoco nombró en ningún momento a Israel, pidió que se acepten y cumplan las resoluciones de la ONU para resolver el caso palestino y dijo que Palestina tiene derecho a ser un estado independiente con la capital en Jerusalén. “Seguro que vuestra Santidad siente el sufrimiento de nuestros hermanos en Palestina y Libano”, dijo el gobernante sirio, que acusó a Israel de violar los lugares sagrados Islámicos y cristianos en los territorios ocupados, especialmente en Jerusalén.
El Pontífice que mostraba aspecto cansado y le costaba caminar, visitó la mezquita de los Omeyas, ubicada en el centro de Damasco donde fue recibido además de por el presidente sirio, por los patriarcas de todas las iglesias cristianas presentes en Siria y por centenares de niños que, le aclamaron con el clásico “viva el papa”.
Por su parte, el Papa se manifestó satisfecho por su visita a Siria y el próximo lunes viajará a la localidad de Quneitra, junto a los altos del Golán sirios ocupados por Israel en la guerra de 1967, desde donde rezará por la paz en Oriente Medio.

Un estudio realizado en el Reno Unido muestra que la gente pobre es más propensa a morir después de someterse a una operación de corazón

El estudio se realizó a 44.902 pacientes con una media de edad de 65 años.

• El estudio se realizó teniendo en cuenta los efectos de fumar, la obesidad y la diabetes.

• El desafío está en el desarrollo de un acercamiento consciente de salud en la educación y en el ambiente.

Un estudio realizado en el Reino Unido muestra que la gente que vive en las áreas pobres del país tiene una mayor probabilidad de morir después de someterse a una operación de corazón que aquellos que viven en sitios desarrollados, este estudio se ha realizado teniendo en cuenta los efectos de fumar, la obesidad y la diabetes. La investigación sugiere que las desigualdades de salud deberían tener mayor importancia que el modo de vivir de cada persona. Una editorial que acompaña este estudio en el Diario británico Médico dice que primero hay que abordar la pobreza para que la salud de la nación se mejore.
" La pobreza mayoritariamente es entendida para ser un problema financiero, pero esto también puede causar problemas sociales, familiares, culturales, educativos, ambientales, emocionales y aspiracionales”, dice el cardiólogo Martin Denvir y el cirujano Vipin Zamvar de la Enfermería Real en Edinburgo. El estudio fue conducido por Domenico Pagano, consultor de cirugía cardíaca en el Hospital de la Universidad de Birmingham. El equipo analizó datos a 44.902 pacientes, con una edad media de 65 años, los cuales se habían sometido a alguna operación de corazón entre 1997 y 2007 en cinco hospitales en Birmingham y noroeste de Inglaterra.

En el resultado, encontraron que 1.461 pacientes (el 3.25 %) murieron en el hospital después de la cirugía, y más de 5.563 (el 12.4 %) murieron dentro de un periodo de cinco años. Encontraron que hechos como fumar, la obesidad y la diabetes eran muy altos en áreas socialmente pobres, y aumentaron las posibilidades de los pacientes de morir después de la operación de corazón. La diabetes aumentó el riesgo en el 31 % y en los fumadores el 29 %.
Sin embargo, cuando los investigadores hicieron la concesión para estos tres factores de complicación, encontraron que la gente de las áreas pobres murió. Sus conclusiones indican, según dicen, "que algunos factores adicionales relacionados con la privación podrían influir en el resultado”. Añaden: " Ante el acceso fácil a la asistencia médica, el verdadero desafío está en el desarrollo de un acercamiento consciente de salud en la educación y en el ambiente. Esto es esencial para maximizar las ventajas de intervenciones de atención de salud caras y complejas como la cirugía cardíaca. A pesar de estos 10 años de progreso, la gente que vive en áreas pobres todavía muere por enfermedades cardiovasculares.

MUERTE Y SOLEDAD EN MYANMAR

-Avantítol: Cada año 25.000 personas mueren de SIDA.
-Subtítol 1: solo 24.000 personas con H.I.V pueden recibir el tratamiento.

-Subtítol 2: Las naciones Unidas han solicitados permisos al gobierno para traer medicinas.

El momento más desgarrador para los doctores y enfermeras que tratan a la gente con H.I.V./AIDS en Myanmar es la llegada de un nuevo paciente. Muchas clínicas que andan escasas de fondos y medicaciones, se han visto obligadas a llevar a sus pacientes a otras clínicas."Ellos siguen llamando a nuestras puertas, aún sabiendo que nosotros no podemos hacer nada por ellos”, dijo Joe Belliveau, el gerente de operaciones del grupo de ayuda internacional Médecins Sans Frontières.

Las 23 clínicas controladas por el grupo, también conocido como Doctores Sin Fronteras, son los dispensadores primarios en Myanmar de las medicinas antirretrovirales que pueden prolongar las vidas de aquellos infectados por H.I.V., el virus que conduce al SIDA. La mayoría de la gente que no es tratada muere. La gente de Myanmar, un país que parece haber sido marcado para el sufrimiento, recibe poca ayuda extranjera.

Médecins Sans Frontières estima que 240.000 personas actualmente son infectadas por H.I.V. en Myanmar y que 76.000 están en la necesidad urgente de medicinas antirretrovirales. Cada año, 25.000 personas aproximadamente, con el virus mueren. Las clínicas del grupo han estado proveyendo a 11.000 personas las medicinas antirretrovirales que los mantienen vivos. Cuanto más tiempo viven, más tratamiento necesitan.

El grupo dice que es incapaz de aumentar su presupuesto sin que la gente de fuera les proporcione ayudas. El año pasado se llevó a cabo la decisión difícil de dejar de aceptar a cualquier paciente nuevo para seguir tratando a los viejos. Este año han vuelto a abrir sus puertas, aceptando a 3.000 pacientes nuevos. Las Naciones Unidas – que apoyaron el Fondo Global Para Luchar contra el SIDA, la Tuberculosis y la Malaria, han solicitado permisos al gobierno para traer medicinas antirretrovirales en Myanmar.

L’escriptor modest

Avantítol: El programa “a fondo” va entrevistar a Josep Pla pel seu 80º aniversari.
Subtítol1: La humiltat del escriptor va estar present durant tota la entrevista.
Subtítol 2: El periodista va deixar clar que si tornés a nèixer no canviaria la seva vida.

Ahir, Joaquín Soler Serrano periodista y presentador del programa “A fondo”, va entrevistar a Josep Pla. Després d’una llarga presentació plena d’afalacs cap a l’escritor va començar la entrevista. Només començar, Josep Pla va fer una petita crítica sobre el nom del programa, “Yo no creo en la profundidades”, segons l’autor la única profunditat que té l’home és la seva superfície. La humiltat de l’escriptor va estar present en cada frase, “todos somos iguales, por eso tenemos que escribir de la manera más sencilla”. Com si d’una xarrada entre amics es tractés, Pla va donar un consell a Serrano, per ser feliç no es pot ser envejós. Les paraules d’admiració de l’entrevistador van fer que Pla, amb una lleugera rialla, deixés anar un “no por dios”. Posar l’adjectiu més precís darrere de cada substantiu, és la clau d’aquest realista de la vida. Després de fer un repàs per la seva infància, l’entrevistador va resituar la conversa, aquest cop a catalunya. “Catalunya està per damunt d’Italia, França, Anglaterra i Alemania pel que fa a democracia”, va afirmar Pla. Però no totes les paraules cap a Catalunya van ser d’admiració, ”Los catalanes somos unos groseros”. Al contrari del que creia l’entrevistador, Pla va afirmar que la ciutat condal és agobiant, d’escassa qualitat, y espantosa. El domini de tots els temes i l’opinió ben formada de l’escriptor, van fer que l’entrevistador es deslligués de l’estructura de la entrevista. Centrant per darrer cop la xerrada a Catalunya, ara el tema central era l’influéncia del clima a la vida de Pla, convençut de les seves paraules va afirmar que “Al mediterrani som fills de la meteorologia”. Després de fer un llarg repás per la història, l’entrevistador va voler finalitzar la xerrada preguntant a l’escriptor “Si tornés a néixer canviaria la seva vida? Amb un “no” rotunt Pla va respondre a la pregunta, i amb la humiltat que l’havia acompanyat durant toda l’entrevista va afegir, “si tornés a néixer seria un pagés”.

¿SOM ELS MITJANS QUE ENS HEM D’ADAPTAR ALS COL•LECTIUS D’IMMIGRANTS?

El passat dimarts, vaig assistir a una xerrada sobre “La immigració com a audiència” a la Facultat de Comunicació Blanquerna. L’aula estava mig buida, no era d’estranyar ja que la conferència no la protagonitzava cap estrella mediatica. Leo Garriga, conductora d’oberts a la música a RNE i moderadora de la conferència va iniciar la tertúlia llençant una pregunta. ¿Som els mitjans que ens hem d’adaptar als col·lectius d’immigrants?
La taula rodona estaba formada per tres professionals de la comunicació, Tant la Cinthia, l’Úrsula com la Verònica treballaven en diferents mitjans, això si sensibles cap a la població immigrant. Abans de començar a parlar d’integració van voler deixar clar que dominaven perfectament el català per això van fer la presentació en aquesta llengua, tot i que de seguida van disculpar-se dient que farien la xerrada en castellà ja que els hi permetia expressar-se millor.
El problema que tenim en la nostra societat es que no s’enfoca la immigració com un tema social sinó com un problema. Aquesta va ser la idea que van voler remarcar a la conferència. Sovint diem que els immigrants no s’integren a la societat. ¿Estan presents en els debats de ciutadania? ¿Els hi preguntem sobre temes com la llei de l’avortament o sobre l’economia? Integrar-se significa fer-ho en tots els àmbits de la vida ¿Podríem integrant-se en una societat on no comptéssim amb nosaltres per les qüestions imprescindibles del país on vivim? La paraula immigrant avui dia porta una càrrega negativa molt forta. L’associem a por, a violència de gènere, a pasteres…
Hem de fugir dels topics. Els diaris mostren la realitat d’un país als seus habitants, una realitat sovint deformada on els tòpics es converteixen en un problema per als immigrants. Un mirall fix que hem de trencar, si volem que s’integrin a la nostra societat.
A banda d’això les tres convidades van reivindicar que els mitjans de comunicació no informen sobre allò que passa en els seus països d’origen, no se’ls té en compte com audiència. Per això, per finalitzar la xerrada, van fer una crida a tots els estudiants que ens trobàvem a l’aula, perquè tinguéssim en compte aquest col·lectiu que probablement serà el futur de la comunicació.

Obama no s’en lliurarà de les preguntes de Helen Thomas

Avantítol: nou presidents dels estats units s’han sotmès a les preguntes de la periodista.

Subtítol 1: La seva veterania és admirada per tots els seus companys de professió

Subtítol 2: Durant el govern de Bush li van treure la cadira.

Helen Thomas, la periodista més veterana de la casa blanca segueix al peu del canó. I es que, l’actual president dels estat units, Barack Obama, haurà de sotmetre’s a les seves preguntes tal hi com ho van fer els nou presidents que porta a les seves espatlles. Helen Thomas, es considerada la gran dama del periodisme a Wahington pels seus companys de professió. Tots volen ser com la Helen Thomas. La periodista, coneguda per les seves preguntes de caire comprometedor, va ser retirada durant un temps del seu lloc habitual en les rodes de premsa. Durant el govern de George Bush, no la deixaven preguntar perque no els hi agradava el to de les seves preguntes, totes eran clarament antiguerra. En una de les rodes de premsa, la periodista va afirmar davant del president que “la guerra del Iraq havia estat un error”. Quan Bush s’en va anar de la presidéncia, els titulars de molts diaris van ser: “Bush se va pero Helen se queda”. Helen Thomas, continúa amb la mateixa il.lusió que quan va començar i disposada a qüestionar al nou president del govern, tot i que asegura que “Obama va pel bon camí”. Respecte al periodisme actual, Helen Thomas creu que els periodistes tenen por a fer preguntes compromeses, “no podem tenir una democràcia sense que el líder estigui qüestionat”.

Ryszard kapuscinski:“Qui sobreviu a una guerra, mai aconsegueix lliurar-se’n d’ella”

Avanttítol: Kapuscinski guanya un merescut doctorat Honoris causa.
Subtítol: L’autor va repassar la seva infància a la guerra.
Subtítol: Kapuscinski dóna algunes recomanacions a futurs periodistes.

Ahir, la Universitat Ramon Llull li va concedir un merescut doctorat Honoris Causa al periodista Ryszard Kapuscinski. A la entrega de premis, l’escriptor, molt content pel seu triomf, va donar les gràcies a la Facultat, i darrerament va iniciar un petit discurs. Va recordar els seus inicis com a periodista, i va deixar anar un: “ningú comprava els meus llibres ni regalats!”, el que va produir una rialla entre el públic que l’escoltava detingudament. L’escriptor va voler fer menció a la seva infància. “Recordo més el principi que el final de la guerra” va començar. Pobles deserts, cadàvers de cavalls, estacions de ferrocarril, la olor a pólvora, la gana, el fred,…són alguns dels records que acompanyen al escriptor i que ahir va voler remarcar. “Qui sobreviu a una guerra, mai aconsegueix lliurar-se’n d’ella”, va dir amb el record tatuat al rostre. El fet de passar la infància pensant que la vida era allò, la guerra, el va dur més tard a interessar-se per el periodisme, “volia veure coses, cobrir guerres, descriure-les”. Després de fer un petit repàs per la seva vida, Kapuscinski va donar algunes recomanacions per a tots els estudiants de periodisme que es trobaven a la sala. “Tractar al altre amb tot el respecte que es mereix, és la primera regla del bon periodisme”. “Un periodista es forma contínuament o es torna un destorb”. “El periodista ho vol saber i entendre tot”. L’escriptor va assegurar que el periodisme d’ara i el d’abans es diferencien sobretot per un element, i es que abans hi havia una convivència molt més estreta entre els periodistes, “era més agradable” va afirmar. Finalment va acabar el seu discurs amb un “gràcies” seguit d’un aplaudiment que es va estendre per tota la sala.

Cambios en el poder vasco

Los resultados de las elecciones vascas del pasado 1-M reflejan un claro deseo de cambio por parte de la sociedad vasca. Tanto las familias trabajadoras como la juventud del país vasco querían que se produjera un cambio en la izquierda. La campaña electoral del dirigente del PSE, Patxi López ha anunciado pactos con la derecha y ha animado a la persecución y la represión de la izquierda abertzale, ¿me pregunto si se referían a eso las clases trabajadoras, cuando pedían un cambio? Si PSE pacta con el PP, el partido de Patxi López perderá muchos votos. ¿De verdad cree Patxi López que pactando con el PP va a obtener la estabilidad sin ninguna contrapartida?. Puede que el PP le proporcione los votos que necesita para ser mayoría absoluta, pero el PSE aseguró que no haría nada en contra de lo que quería la sociedad vasca. No creo que la gran mayoría del País Basco esté de acuerdo con que su gobierno se vea obligado a adoptar ciertas tendencias políticas más propias de la derecha que representa el PP. Parece que los socialistas han olvidado su principal objetivo, producir un cambio para bien en la sociedad vasca. Están más pendientes de dejar fuera a Ibarretxe que de proponer un programa electoral consistente.

Zapatero s’enfronta a Ibarretxe i insisteix en que accepti la seva retirada

-controvèrsia després de les eleccions.
-Els resultats del PNV frustren als socialistes
- creuament de declaracions entre els líders de PNV i PSOE

El president del govern, José Luís Rodriguez Zapatero, va defensar les aspiracions de Patxi López de proclamar-se primer Lehendakari socialista y va plantar cara a Juan José Ibarretxe, després de que els nacionalistes vascos califiquéssin “d’agressió política” el desallotjament de Aujuria Enea. I va rematar: “ens ha passat a tots els partits…alguna vegada” no va arribar a mencionar la recient sortida de Emilio Pérez Touriño de la Xunta, pero ho va donar a entendre. Els nacionalistas han augmentat la seva representació parlamentària, amb 30 escons, el que suposa un màxim històric. Segons els análisis dels socialistas, el sector “moderat” del PNV hagués contemplat una posible substitució d’ Ibarretxe en cas de la caiguda electoral. Ni PNV ni PSOE estan disposats a cedir en les seves pretensions per la presidència del nou govern basc y el creuament de declaracions que ahir van protagonitzar els seus Líders així ho indiquen. Patxi López va dir que se sentirá molt cómode en un govern en minoría i va fixar la lehendakaritza com a objectiu irrenunciable en front a les “amenaces d’ Apocalipsis” dels jetzales. El candidat socialista va arremetre contra el PNV rebutjant el seu discurs sobre “eleccions tramposes” i la desestabilització d’ Euskadi si surten del poder, asegurant que no acepta les seves amenaces perqué “el país no es seu” i li va demanar “una mica més de talant” i “responsabilitat” democràtica. López va asegurar que un govern amb un lehendakari socialista, serà estable i infundirà seguretat i confiança. Va indicar que es sentirà molt còmode amb un executiu en minoria i buscant recolzaments ocasionals. “Ja està bé d’amenaçes” va subratllar el dirigent socialista, explicant que si el PNV va a la oposició “no pasa absolutamente res perqué el PNV es un partit més, no es un altre cosa”. Per a López, es tracta d’una “enrabiada” dels jetzales ja que la estabilitat del país “està garantitzada” amb ells o sense ells”.

¿Fantasía o realidad?

Parecía estar en otro mundo. Nunca había estado en el carnaval de Sitges pero tenía alguna referencia. Sabía que era conocido por todo el mundo, mis amigos me contaban las anécdotas más divertidas, pero nunca nadie me había explicado de que trataba esa enorme fiesta, por eso he decidido contarlo.
Si me pidieran un sinónimo que resumiera lo que viví, la palabra que utilizaría sería espectáculo, un gran espectáculo que dura una semana y que se aleja completamente de la realidad. Los desfiles se convierten en una exhibición de creatividad a nivel estético pero también artístico. Hay gente que se disfraza en grupo y compiten con otros para ver quien lleva el mejor disfraz. En el ambiente se percibe la riqueza del vestuario, el maquillaje, las plumas, los escenarios teatrales que forman las carrozas…como si de un cuadro de Picasso se tratara. Las carrozas van acompañadas de equipos de sonido que ponen el ritmo caribeño y las canciones de moda al espectáculo.
Cada comparsa lleva una coreografía que da el toque original a la noche. La luz, el color, el ritmo, la fantasía,…le dan un estilo muy propio a este gran festival para los sentidos.
Pero sin duda la parte más burlesca y divertida la trae el personaje del “carnestoltes” y su comparsa. Esta es la parte más tradicional de la fiesta. Su forma de empezar con su “arribo”, la toma posesión del pueblo, sus actuaciones durante toda la semana, y por ultimo su muerte y enterramiento son los elementos más característicos de la fiesta que ofrecen al visitante entretenimiento, sátira y la transgresión del orden establecido.
Y de la tradición pasamos a la más reciente incorporación del carnaval de Sitges, la figura de la reina. Su carroza es la encargada de cerrar los desfiles del domingo y el martes. Junto con su comparsa, representa la belleza, la sensibilidad y el “glamour” del carnaval.
Intentar plasmar este evento en unas líneas es difícil, hay que vivirlo para saberlo. Este texto solo es una aproximación de lo que viví la semana pasada en Sitges.

El fuerte temporal provoca deterioros en Andalucía y Extremadura

Secuelas a causa de las lluvias

.Interrupciones en el suministro de electricidad
.Las precipitaciones ponen fin al periodo de sequía

Las fuertes lluvias han afectado gravemente a las comunidades de Andalucía y Extremadura. El temporal de viento y lluvia ha dañado la infraestructura eléctrica de Sevilla provocando interrupciones en el suministro de manera puntual y localizada. Según ha informado la agencia EFE el valor de los daños causados estaría alrededor de 500 millones de pesetas. Entre las localidades afectadas se encuentran Castilblanco de los Arroyos, Burguillos, Alcalá y Lora del río (Valle del Guadalquivir) que han sufrido la caída de las torres de las líneas de alta tensión y la rotura de conductores.
En Granada, el suministro de electricidad tuvo una interrupción de doce horas a causa de la inundación y derrumbamiento de la cubierta de la subestación que da servicio a la zona. Las condiciones meteorológicas, han dejado inaccesibles muchos caminos rurales además de las líneas de media y alta tensión de los campos y los lodazales. Más de mil personas se han ocupado de la reparación de éstos daños.
En Salamanca, el temporal ha causado el derrumbamiento de un edificio abandonado. Afortunadamente el suceso no ha provocado daños personales. El edificio de tres plantas situado a escasos metro de la Universidad de Salamanca no disponía de techumbre, lo que ha significado el deterioro de los pilares y las vigas provocando la caída del edificio.
Manuel Bautista, Director del Instituto Nacional de Meteorología ha asegurado que las precipitaciones caídas durante el mes de diciembre han puesto freno al periodo de sequía de estos últimos cinco años.

Duffy, la reina de la nit

-Els Premis Brits porten sorpreses

- Coldplay, es du la decepció de la nit
- Les actuacions Britàniques s’apoderen de la gala

Duffy va ser la reina dels Brits la nit passada després de guanyar 3 premis, deixant enrrere els britànics Coldplay.
La galesa de 24 anys, que va realitzar el passat març del 2008 el seu primer treball, Rockferry, va acomiadar-se d’altres oportunitats en diferents actes per obtenir el seu premi com a Millor Àlbum Britànic.
La solista Britànica, durant la recollida d’un dels premis va dir al públic “Estic començant a reconèixer les vostres cares” quan creuava l’escenari per segona vegada. Els seus triomfs van significar que Coldplay, que havien estat nominats en 4 categories i esperaven guanyar algún dels premis, van marxar de la gala amb les mans buides. Sent nominats en la categoria de millor single per les Girls Aloud, van perdre la seva oportunitat quan aquestes guanyaren amb el seu single The Promise.
La ceremònia que es va dur a terme al Earls Court Arena, al oest de Londres, va ser presentada per la cantant Australiana Kylie Minogue i els actors de “Gavin i Stacey”, James Corden i Matthew Horne. Van haver actuacions de la talla de U2, Girls Aloud i els Kings of Leon, els quals van triunfar en les categories de Millor Grup Internacional i Millor Àlbum Internacional.
Com a renaixement de la música de Heavy Metal, Iron Maiden va ser nombrat com a Millor Artista Britànic en viu, després de 29 anys de trajectòria musical. Paul Weller va ser nombrat com a Millor Solista Britànic Masculí. Weller, que va ser reconegut pel seu novè álbum d’estudi, 22 Dreams, va aprofitar una categoria débil per guanyar un premi del tot inesperat. Elbow, el grup de Indie Rock Britànic, va ser nombrat com a Millor Grup Britànic superant al anterior grup premiat Take That. En les categories de artistes internacionals trobem al artista de hip-hop, Kanye West com a Millor Artista Masculí i a la Americana Katy Perry com a Millor Artista Femenina. Dos dels premiats ja van ser anunciats amb anterioritat al event, The Pet Shop Boys i Brandon Flowers, el líder dels The Killers.
Els premis van tenir una aptitut clarament britànica aquest any, en celebració del trionf de la Nació als premis Gramy dos setmanes abans, on les actuacions britàniques van obtenir set de les deu categories premiades. Ged Doherty, el president de Sony Music, que va ser present al premis Brits va dir: “Aquest any s’ha decidit disminuir la línia d’actuacions americanes per tal de centrar-nos en les britàniques”. Lionel Richie va fer comèdia al públic Londinense dient que les actuacions britàniques van netejar la gala dels Gramy’s ja que ell va premiar als Kings of Leon.

Dos joves van ser detinguts per delicte d'atemptat amb resultat de mort a Biscaia

Un agent de l’Ertzaintza mor atropellat per un jove y la seva acompanyant quan fugien d’un control d’alcoholemia.

Un conductor de 19 anys d'edat i el seu acompanyant una dona de 25 anys, van ser detinguts per delicte d'atemptat amb resultat de mort. El jove que mancava de permís de conduir, es va saltar un control de alcoholemia en la Rotonda de Galindo, en la localitat de Baracaldo (Biscaia).
El succés es va produir a les 00:30 hores quan la furgoneta es va saltar el control de alcoholemia que estaven realitzant recursos de la 'Ertzaintza' i de la Unitat de Tràfic en la carretera de Biscaia a l'altura del km. 745.
Com a conseqüència, els agents van disparar als integrants del vehicle -el conductor de 19 anys d'edat i amb antecedents policials, i la seva acompanyant, una dona de 25 anys-, que finalment van ser detinguts per delicte d'atemptat amb resultat de mort.
En la seva fugida, el conductor va atropellar a un agent de l'Ertzaintza, i el va arrossegar uns tres-cents metres sota el vehicle. La víctima de 49 anys va morir en l'acte. La resta de companys van aconseguir detenir la furgoneta obrint foc contra els ocupants.
L'Ertzaintza ha iniciat una investigació per a determinar les circumstàncies del succés. Així s'ha pogut comprovar que la furgoneta que conduïa l'arrestat havia estat sostreta el passat dia 18 de febrer i que el detingut mancava de permís de conduir, pel que també serà imputat per un delicte de robatori i altre contra la seguretat del trànsit.

L'alumna cabuda

Podria començar a descriure’m de moltes maneres, però la primera que em ve al cap és la següent. El meu nom és Meritxell Gasull López, tinc dinou anys i visc al barri de l’Eixample de Barcelona. Però bé, no crec que aquest sigui el fet més interessant de mi.
Quan som petits aspirem a ser metges, veterinaris, bombers, enfermeres,…jo desde sempre había volgut estudiar periodisme. Encara que no sabia el que era ben bé, em semblava una professió de lo més atractiva.
Actualment curso segon de periodisme a la Facultat de Comunicació Blanquerna, ja veieu, al final vaig estudiar el que sempre havia volgut, amb la qual cosa podrieu deduir que sóc una persona una mica cabuda. Però no m’en arrepenteixo de ser-ho, i ara puc dir que m’agrada el periodisme.
Mai he sobresortit pel que fa a qualificacions acadèmiques, és més, potser el que em caracteritza millor és l’esforç que hi poso al darrere, del qual em sento molt orgullosa ja que gràcies aquest i a la meva cabuderia actualment tinc un programa de radio a una emissora local, on faig el programa que vull i com vull, i si tingués que triar el que representa la meva persona actualment, potser aquest seria el fet que més destacaria de mi.