L’agulla d’aurada
Montserrat Roig va ser convidada a Leningrad per edicions Progrés de Moscou, amb la finalitat d’escriure un llibre sobre el Setge de Leningrad durant l’ocupació nazi. El conjunt de vivències i confessions que se’n va emportar de Moscou formen l’agulla daurada.
Per què aquest títol? Potser perquè L’agulla daurada de l’almirallat és la primera imatge que Roig ens ensenya de Moscou, una imatge que es va repetint durant el llibre.
A través del clima, ens fem una idea del estat anímic de l’autora. La neu, el fred, la pluja i les famoses nits blanques, (les nits en que no es pon el sol) tenen a veure amb l’enyorança i la tristesa de l’escriptora que queda reforçada amb frases com: “Llegia una i altra vegada l’etiqueta del paquet de Winston com si fos una carta de la família”. Frases que fan que la lectura del llibre es faci espessa, i que s’acceleri quan explica la història d’algun testimoni.
No es fins al final del llibre que l’escriptora ens deleita amb tots els testimoniatges que fan que el llibre tingui vida. Testimonis, molts d’ells esquinçadors, que capten l’atenció del lector.
Posant tot l’ interès al final, l’escriptora corre el risc de que el lector es desanimi i deixi de llegir. O tot el contrari, potser provoca una sensació de curiositat en el lector que l’anima a saber el final.
Frases com: “no em miris així que m’estic menjant al meu gos” (al capítol: Amb música de Pink Floyd) o “Igor! Ja t’he dit que no et donaré ni un tros de pa. Ves-te’n d’aquí! Fuig!” (La carretera de la vida) deixen al lector garratibat.
Quan penso en com explica la fam des del punt de vista dels testimonis, em ve al cap un llibre de Primo Levi, si això és un home, que tracta sobre els Camps de concentració nazis. Però, tot i que estigui escrit en la pell del propi testimoni, l’efecte que provoca Roig en el lector supera al sentiment que transmet Levi.
Montserrat Roig va ser convidada a Leningrad per edicions Progrés de Moscou, amb la finalitat d’escriure un llibre sobre el Setge de Leningrad durant l’ocupació nazi. El conjunt de vivències i confessions que se’n va emportar de Moscou formen l’agulla daurada.
Per què aquest títol? Potser perquè L’agulla daurada de l’almirallat és la primera imatge que Roig ens ensenya de Moscou, una imatge que es va repetint durant el llibre.
A través del clima, ens fem una idea del estat anímic de l’autora. La neu, el fred, la pluja i les famoses nits blanques, (les nits en que no es pon el sol) tenen a veure amb l’enyorança i la tristesa de l’escriptora que queda reforçada amb frases com: “Llegia una i altra vegada l’etiqueta del paquet de Winston com si fos una carta de la família”. Frases que fan que la lectura del llibre es faci espessa, i que s’acceleri quan explica la història d’algun testimoni.
No es fins al final del llibre que l’escriptora ens deleita amb tots els testimoniatges que fan que el llibre tingui vida. Testimonis, molts d’ells esquinçadors, que capten l’atenció del lector.
Posant tot l’ interès al final, l’escriptora corre el risc de que el lector es desanimi i deixi de llegir. O tot el contrari, potser provoca una sensació de curiositat en el lector que l’anima a saber el final.
Frases com: “no em miris així que m’estic menjant al meu gos” (al capítol: Amb música de Pink Floyd) o “Igor! Ja t’he dit que no et donaré ni un tros de pa. Ves-te’n d’aquí! Fuig!” (La carretera de la vida) deixen al lector garratibat.
Quan penso en com explica la fam des del punt de vista dels testimonis, em ve al cap un llibre de Primo Levi, si això és un home, que tracta sobre els Camps de concentració nazis. Però, tot i que estigui escrit en la pell del propi testimoni, l’efecte que provoca Roig en el lector supera al sentiment que transmet Levi.
No hay comentarios:
Publicar un comentario