10 fragments incerta glòria

-“No veig ni una cara coneguda entre tantes com la guerra en fa desfilar devant dels meus ulls en incoherent fantasmagoria d’ençà que va començar”. (pag.25)
La guerra separa a tothom i això és el que explica aquesta cita, com podem passar de estar amb la gent que estimes a estar sol i no veure a ningú, i com de vegades et sobra la gent i quan vius una guerra donaries el que fos per veure una cara coneguda.
-“No sabem res dels altres, ni ens importa; en canvi, voldríem que els altres ens coneguessin a fons. El nostre afany de ser compresos només es pot comparar amb la Nostra desgana per comprendre ningú”. (pag.25)
Sovint, no ens preocupem per conèixer a les persones, i les critiquem sense saber res d’elles, però, si que ens preocupem perque els demés ens coneixin i tinguin una bona impressió de nosaltres.

-“Una emoció deixa de ser forta si es repeteix. Les repeticions cansen”. (pag.36)
Exacte, sinó no seria una emoción forta. La característica principal d’una emoción és que no es repeteix soviet. Si es repetíssin ja no les considerariem emocions prque tal com diu el text les repeticions cansen, i necesiitem conèixer coses noves constanment.

-“Que quietes estaven aquelles mòmies, quietes com les maletes i els baguls; era, com la de les grans maletes, una quietud inquietant perquè no se sap què amaguen”. (pag.149)
Joan Sales compara la quietut dels cadavers amb la quietud d’una maleta. Amb aquesta comparació, el lector sap a la perfecció com estaven de quietes les maletes. Quan s’utilitzen les comparacions, el lector agafa la idea exacta del que l’autor vol transmetre.

-“La incerta glòria per la qual Adam baratà la glòria certa i tranquil.la del Paradís”. (pag.188)
Adam va preferir disfrutar de la glòria del moment a la incertesa de la glòria que li oferien. Molta gent prefereix les coses físiques del moment i no les grans promeses que són incertes.


-“Un no és res, tot ho és la posteritat. Però la posteritat ¿què és? Una partida d’imbècils ni més ni menys que nosaltres”. (pag.188-189)
Un exemple en sòn la majoria d’artistes que quan eran vius no eren ningú, i un cop morts, les seves obren han passat a tindre un reconeixement. Nosaltres no som res, quan passin els anys nigú s’enrecordarà de nosaltres, peró si de les postres costums i creençes, de la moda que hi havia en la Nostra època, etc.

-“L’unic possible és l’imposible”. (pag. 195)
Només les coses imposibles són les que tenen sentit. Per això alguns autors de la història com william Shakespeare narraven a les seves obras la história d’un amor impossible, perquè és aquest amor el que té sentit, i el que és perfecte. La paraula imposible connota una incertesa, i precisamente per això pot ser posible, perqué no ho sabem amb seguretat, podríem comparar-ho amb la existencia de Déu, com no s’ha demostrat, la gent hi creu.

-“Hi ha que és hipòcrita quan practica la virtut i sincer quan practica el vici”. (pag.203)
Hi ha gent que s’engaña i intenta engañar als demés fent creure que es bo i que no fa res dolent, però només són sincers quan practican el vici perquè ès quan realment són ells.

-“¡Si et pogués fer comprendre els plaers subtilíssims de la fantasmagoria! Ser i no ser al mateix temps (pobre Shakespeare); ser un mateix i ser un altre: ¡ser i no existir, existir i no ser, tot a la vegada! La personalitat desdoblada, l’evasió total, sensación vertiginosa que només pot donar la doble vida!” (pag.203)
Molts filosofs han parlat al voltant d’aquesta qüestió, Hamlet és va plantejar aquest dubte. Ser un mateix i una altre persona és una de les qüestions més debatides en la filosofia.

-“Potser el plaer no és més que dolor al revés; potser el plaer per Excel.lència no és més que un dolor intensíssim girat misteriosament”. (pag.204)
Aquesta reflexió et fa pensar sobre si realment, tal com diu el text, el plaer és només dolor. Les coses, a vegades, semblan d’una manera però en realitat són d’una altra.

Confessions i vivències de Montserrat Roig

L’agulla d’aurada

Montserrat Roig va ser convidada a Leningrad per edicions Progrés de Moscou, amb la finalitat d’escriure un llibre sobre el Setge de Leningrad durant l’ocupació nazi. El conjunt de vivències i confessions que se’n va emportar de Moscou formen l’agulla daurada.
Per què aquest títol? Potser perquè L’agulla daurada de l’almirallat és la primera imatge que Roig ens ensenya de Moscou, una imatge que es va repetint durant el llibre.
A través del clima, ens fem una idea del estat anímic de l’autora. La neu, el fred, la pluja i les famoses nits blanques, (les nits en que no es pon el sol) tenen a veure amb l’enyorança i la tristesa de l’escriptora que queda reforçada amb frases com: “Llegia una i altra vegada l’etiqueta del paquet de Winston com si fos una carta de la família”. Frases que fan que la lectura del llibre es faci espessa, i que s’acceleri quan explica la història d’algun testimoni.
No es fins al final del llibre que l’escriptora ens deleita amb tots els testimoniatges que fan que el llibre tingui vida. Testimonis, molts d’ells esquinçadors, que capten l’atenció del lector.
Posant tot l’ interès al final, l’escriptora corre el risc de que el lector es desanimi i deixi de llegir. O tot el contrari, potser provoca una sensació de curiositat en el lector que l’anima a saber el final.
Frases com: “no em miris així que m’estic menjant al meu gos” (al capítol: Amb música de Pink Floyd) o “Igor! Ja t’he dit que no et donaré ni un tros de pa. Ves-te’n d’aquí! Fuig!” (La carretera de la vida) deixen al lector garratibat.
Quan penso en com explica la fam des del punt de vista dels testimonis, em ve al cap un llibre de Primo Levi, si això és un home, que tracta sobre els Camps de concentració nazis. Però, tot i que estigui escrit en la pell del propi testimoni, l’efecte que provoca Roig en el lector supera al sentiment que transmet Levi.

Vigo Mortensen: “No es tracta d’una altra pel•lícula sobre nazis”

-L’actor ha presentat el seu nou film a Barcelona.

-L’actor ha afirmat que a Good no hi ha un final que resol el conflicte ni tampoc es veuen atrocitats.

-El més interessant del argument segons Mortensen, és que es veu com la quotidianitat va canviant.

Vigo Mortensen, més conegut per haver encarnat a herois cinematogràfics com Indiana Jones o Aragorn al senyor dels anells, es posa ara a la pell de John Halder, un professor Alemany que per conveniència acaba afiliat al partit nazi, a la adaptació de la obra teatral Good, de C.P. Taylor. L’actor en una roda de premsa que va tindre lloc ahir al hotel Majestic de Barcelona, va declarar que al contrari del que pot pensar la gent al veure el cartell, Good no és una altra pel·lícula de nazis o de la segona guerra mundial: “a Good no hi ha un final que resol el conflicte i tampoc es veuen atrocitats”.
El Gobern nazi ofereix a Halder escriure un assaig sobre la eutanàsia. Tot i que el personatge mai es senti un d’ells, accepta i poc a poc es va submergint a la ideologia nazi. Mortensen va acceptar protagonitzar a John Halder perquè tant el personatge com la història eren subtils, “el meu personatge tracta de que tot estigui bé”, va dir. Per a Mortensen el més important de la pel·lícula es que la història comenci a la dècada dels anys 30 i es vegi com tota la quotidianitat va canviant: “la bandera nazi era un símbol neutre, no estava adjectivada”. L’actor va voler donar la seva opinió sobre la política actual comparant-la amb la de l’Alemanya nazi: “els polítics aprofiten les dificultats i la inseguretat de la gent per apartar-la de la política”.
Vigo Mortensen va acabar amb una anècdota sobre el vestuari, va dir que el primer cop que es va emprovar l’uniforme nazi es va sentir incòmode, pel que ell sentia, tot i això, superar aquest obstacle el va ajudar molt: “en tots els meus papers, els obstacles sempre són una oportunitat”.

Bibiana Aído agita a la comunidad científica

El manifiesto citado por Aído afirma que el momento en que puede considerarse humano un ser no puede establecerse mediante críterios científicos.

-El colegio de Médicos de Barcelona manifiesta que la ministra no es una autoridad ni científica, ni bioética, ni religiosa para decir que es o no un ser humano.

-La ministra de igualdad ha querido salir del debate para centrarse en la defensa de la vida antes del nacimiento.

Las declaraciones que hizo ayer Bibiana Aído, ministra de igualdad en la Cadena Ser, provocaron un revuelo por parte de la comunidad científica. El Colegio de Médicos de Barcelona dijo que la ministra “no es una autoridad científica, ni bioética, ni religiosa” para decir qué es o no un ser humano. Horas después Aído, argumento que la frase no era una opinión suya, sino una afirmación basada en un manifiesto científico. Este manifiesto afirma que “el momento en que puede considerarse humano un ser no puede establecerse mediante criterios científicos; el criterio científico puede clarificar características funcionales determinadas, pero no puede afirmar o negar si esas características confieren al embrión la condición de ser humano, tal y como se aplica a los individuos desarrollados de la especie humana”. A última hora de la tarde la ministra quiso salir del “debate de los conceptos” para centrarse en la defensa de la vida antes del nacimiento:”la vida prenatal es un bien jurídico a proteger y este anteproyecto de ley garantiza dicha protección”.

Zapatero pide "no interferir en la decisión íntima" de la joven al abortar

El presidente se encontraba ante la prensa junto al presidente dominicano en un debate sobre cooperación.

-El presidente del gobierno defendió el derecho de las adolescentes menores a abortar sin pedir permiso a sus padres.

-Bibiana Aído, en una entrevista radiofónica, afirmó que un feto de 13 semanas no puede considerarse un ser humano.

El presidente del Gobierno, José Luís Rodríguez Zapatero, se presentó ayer ante la prensa en compañía del presidente dominicano, Leonel Fernández para hablar de cooperación, pero acabó hablando de uno de los párrafos de la nueva ley de interrupción del embarazo. El presidente defendió el derecho de las adolescentes de 16 y de 17 años a abortar sin verse en la obligación de pedir permiso a sus padres, para que éstos no tengan una "interferencia determinante en su decisión". Rodríguez Zapatero afirmó: “Hagamos caso a los expertos y tengamos confianza en nuestros jóvenes, en nuestras mujeres. No privemos ni interfiramos en la decisión libre e íntima de la mujer, que es la que tiene una responsabilidad para toda la vida de asumir el embarazo”. Mientras Zapatero hablaba sobre la ley del aborto, la ministra igualdad, Bibiana Aído que se encontraba haciendo una entrevista radiofónica en la Cadena Ser, contestó a un oyente que quiso saber si para ella un feto de 13 semanas es un ser vivo: “Un ser vivo, claro, lo que no podemos hablar es de ser humano porque no tiene ninguna base científica”.

La novel.la catalana per excel.lència, cau en l'aborriment

Una novel·la que podria haver estat sensacional si no fos perquè hi ha trossos on es fa feixuga. Descriure al detall cada element d’un llibre pot acabar avorrint al lector. És el que li ha passat a Joan sales, autor de la novel·la Incerta Glòria.
La intenció era construir una idea el més fidel possible sobre la guerra civil, però entretenint-se en cada detall del llibre ha aconseguit que en certs fragments del llibre, el lector es cansi. Les cartes que la Trini li envia a en Soleràs a la segona part del llibre en són un exemple.
També s’ha de dir que Incerta Glòria va haver de sotmetre’s a la censura franquista, potser aquesta és la causa de que en certs moments la novel·la es faci feixuga.
Incerta Glòria, considerada una de les novel·les catalanes per excel·lència, narra la guerra civil des de l’òptica dels vençuts. El llibre, dividit en tres parts, l’expliquen els tres personatges principals que a l’hora formant el triangle amorós del llibre. La primera part està narrada per en Lluís, en una sèrie de cartes que li envia al seu germà Ramón, des del front d’Aragó. La segona part, està formada per les cartes que la Trini (companya sentimental d’en Lluís) li envia a en Soleràs (amic d’infància d’en lluís i de la Trini), on li explica com estan patint la guerra des de Barcelona, i la tercera part, només té un protagonista, Cruells, que ens narra el que va passant als altres personatges des de el seu punt de vista. Posteriorment es va afegir una quarta part titulada el vent de la nit on Joan Sales reflecteix la Barcelona de la postguerra fins als anys seixanta.
Joan Sales com molts d’altres autors de la seva època (Calders, Rodoreda, Ferran de Pol) va veure’s obligat a justificar-se davant la història, narrant les seves experiències al front. I Incerta Glòria no és res més que això, la experiència de Sales en la pell d’un personatge.
Sovint, ens vénen Incerta glòria com una novel·la que tracta sobre la guerra civil, però s’obliden que conté una càrrega antropològica que està present en tot el llibre, els discursos filosòfics d’alguns personatges com, en Soleràs en són un clar exemple: “La guerra és una fulana que t'emmetzina la sang per sempre; tota altra cosa queda pàl·lida en comparació”. Aquest és potser el personatge més important de la novel·la. Tot i que és tractat com un personatge secundari que es caracteritza per la seva habilitat de desesperar a la resta, sense aquest personatge, l’obra estaria buida, entre d’altres coses perquè és l’anima de Joan Sales.
Podríem comparar Incerta Glòria amb d’altres llibres que tracten sobre la guerra civil com per exemple unitats de xoc de Pere Calders o brigada mixta de Tísner. Pel que fa al autor, la critica especialitzada, sovint l’ha comparat amb autors com Dostoievski, Bernanos, Green...Potser sí, però el que no podem negar és que Joan Sales amb Incerta Glòria ha aconseguit romandre en la Història.

Enric Vila: “aquest llibre és iniciàtic per a mi, jo encara no estic tancat”

Enric Vila (Barcelona, 1972) llicenciat en Història Contemporània i Doctor en Periodisme, ens presenta el seu últim llibre, el nostre heroi Josep Pla.

-Sap que la seva máscara imposa a alguns?
Sí, en sóc conscient i de fet està fet expressament. Ho faig per incomodar un cert tipus de persones que no sé si les puc descriure exactament.

-Vosté te clar que tots actúem amb màscara
Sí, i sobretot el que hi ha és una diferència entre la persona que n’és conscient, i la persona que no ho és i que té un barnís més narcisista, és a dir que es mou més per ímputs més momentanis.

-Creu que els catalans ens recreem més que d’altres en la màscara?
No és tant això com que les circumstàncies històriques i polítiques han fet que hi hagi una gran part d’allò més nostre que no està expressat. El que no tinc clar és que aquesta part d’intimitat nostra no estigui organitzada, estilitzada. En general, tot plegat s’expressa d’una manera molt caòtica.

-Que no hauria de tenir Catalunya perquè vostè s’hi trobés bé?
Espanya.

-Què ens critica?
Els vicis del cofoisme, la incapacitat de tenir una relació una mica tensa amb la veritat, la incapacitat que tenim de ser honestos amb l’anàlisi dels fantasmes interns i amb els externs. En definitiva, de portar les coses fins al final. Hi ha falta de viure intensament.

-Què pretenia amb aquest llibre?
Jo volia demostrar com de tontos són alguns i com d’intel.ligent sóc jo. Volia desmuntar la paradeta d’alguns i anar muntant la meva.

-Vostè humanitza Pla.
És un llibre de literatura i se n’ha adonat poca gent perquè la part política tapa la literària.

-Què hi havia de veritat i de mentida en Pla?
De veritat, la seva obra, i de mentida, el seu personatge.

-I què hi ha de veritat i de mentida en Enric Vila?
Per contestar que hi ha de veritat i de mentida necesites d’una certa trajectòria, i jo la meva trajectòria l’estic tot just començant. Aquest és un llibre iniciàtic per a mi. Jo encara no estic tancat.

Mercè Rodoreda: “no m’agrada buscar tres peus al gat”

Mercè Rodoreda i Gurguí (Barcelona, 10 de octubre) es una escriptora catalana. Considerada per molts com la escriptora més universal de la narrativa contemporànea catalana, la seva obra s’ha traduït a 27 idiomes.

-Desde fora sembla una persona molt reservada…
La gent més aviat em fa nosa. Tinc un carácter bastant dolent, quan sembla que estic contenta, estic d’un humor de mil dimonis, i, al revés, sóc quieta i violenta, apassionada i serena, innocent i complicada. Per això hi ha gent que no es cansa de veure’m, i gent que no em pot aguantar ni cinc minuts.

-Amb la seva família, amics i coneguts també és així?
Tinc molt pocs amics i coneguts. Les relacions amb la meva família són bastant normals.

-A banda de la escriptura, com es guanya la vida Mercè Rodoreda?
Ni molt bé ni molt malament. Treballo tan poc com puc: en conjunt, uns cinc mesos l’any. A casa. Tradueixo literatura administrativa i científica per a organitzacions internacionals.

-Es considera una persona culta?
Jo em penso que no ho soc. Els escriptors de la meva generació érem, en general, una mica rucs: no crec, per exemple, que n’hi hagi cap que sàpiga grec ni que pugui parlar mitja hora seguida de Hegel sense dir enormes disbarats.

-Què li agrada fer a las seves estones lliures?
M’agrada molt la música. Tinc una certa feblesa per la música del segle XVIII, perquè no cal escoltar-la i mentre sona puc anar fent d’altres coses: pasar l’aspirador per les cortines, per exemple.

-Una escriptora no llegeix?
Llegeixo bastant: unes quatre hores diàries fa una pila d’anys. M’agraden els llibres que hauríen d’agradar a tothom: la Bíblia i La Divina Comèdia, els assaigs de Montaigne i el Quixot. En això sóc afortunadamente poc original.

-O potser molt…
Ves a saber. També m’agraden les novel.les policíaques i de criminals.

-I el teatre no li agrada?
M’agrada poc; és a dir: no hi vaig mai, i prefereixo de llegir les obres. Els autors que més m’interessen són Brecht, és clar; potser Hugo Betti i Ghelderode.

-Com li agrada que siguin els personatges femenins de les seves obres?
M’encanta que siguin innocents i Intel.lectuals a partir d’un cert nivell.

-Sovint preocupats per l’envelliment físic
La por a l’envelliment és molt humana. Un dia o altre la té tothom. Una dona comença a tenir-la una mica més enllà de la trentena, quan s’adona que va passant a poc a poc de fada a bruixa. Un home la comença a tenir quan es decanta cap a la banda negra dels cinquanta.

-Les seves obres aporten alguna intenció ideològica o sociològica?
Mireu: si els meus llibres són bons, impliquen irremeiablement una filosofia de la vida, amb espirals sociològiques o ideológiques. Però no és feina meva destriar-les. A mi no m’agrada mai buscar tres peus al gat.

Andrés Calamaro- La copa rota

Se había convertido en aquello que nunca quiso ser, un bohemio sin fe, triste y malherido. Pasaba los días atormentado, con los nervios destrozados y llorando sin remedio. La duda de los celos le comía por dentro, ¿le había dejado para irse con otro? por mucho que buscara no encontraba la respuesta. Ella se fue sin decirle nada, y lo que es peor, lo había dejado solo, con aquella duda que le afirmaba que aquello que le comía por dentro podía ser cierto. Fue así, como llegó a aquel lugar, una cantina en medio de la nada donde decidió entrar para ahogar sus penas en una copa de vino. Pese a que el se sintiera abandonado, su mejor amigo lo acompañaba noche y día.
Por mucho que llores, por mucho que bebas no vas a remediar tu dolor, al contrario solo conseguirás recordarla más, le decía. Pero él, ciego por el dolor, bebía y bebía. Una noche como un loco atormentado mordió la copa de vino con tanta fuerza que rompió el cristal y se cortó el labio. Al ver el vino derramándose por su boca junto con su sangre se asustó y gritó de tal manera que toda la cantina quedó paralizada ante su grito. Al instante su compañero acudió a ayudarle, “no te preocupes solo quiero que este corte me borre la huella del beso traicionero que ella me dio” le dijo. Dirigiéndose al camarero le pidió que le sirviera otra copa de vino en esa misma copa ya que era la única manera de destrozar esa fiebre de obsesión que sentía, “Quiero sangrar gota a gota el veneno de su amor”.

Salvador Dalí: “L’autèntic Dalí es troba al meu últim quadre”

- Autors com Federico Garcia Lorca o Ramón Gómez de la Serna li han fet elogis als seus llibres i poemes.

-El pintor va descriure’s com un home monàrquic i com un porc que va a la recerca del plus ultra.

-El primer marqués de púbol va assegurar que el seu surrealisme ha evolucionat cap al hiperrealisme metafísic.

Ahir, el pintor surrealista Salvador Dalí, va visitar el programa de Joaquín Soler Serrano, A fondo. En un esforç per part del presentador d’enumerar una sèrie d’adjectius per definir-lo, el pintor el va interrompre exigint que per damunt de tot era monàrquic. Això si metafísicament, ja que es considera totalment apolític. Tal com va escriure a “Una carta abierta a Salvador Dalí” el pintor reconeix ser un porc, en el bon sentit de la paraula, “un porc que va a la recerca del plus ultra”, va afegir.
Serrano, va voler remarcar la seva faceta com a escriptor, el qual va voler compartir amb l’audiéncia que el seu pare considerava que era millor escriptor que pintor.
Si poguéssim triar l’ adjectiu que més encaixés al perfil de Dalí no seria pas el de modest, ho va demostrar explicant una anècdota per la qual el van fer fora de l’escola: “Em va tocar examinar-me del pintor Rafael, i jo vaig dir que no podia perquè en sabia més d’aquell pintor que els tres professors junts”. Deixant de banda la infància de Dalí , Serrano torna a encaminar l’entrevista, aquest cop cap a la inspiració d’aquest surrealista, la qual porta el nom de Gala. Es “pura creació artística”, va afirmar el pintor. Ha sigut la seva musa y la seva model per a moltes de les seves obres. El fet que no tingui cap amic es perque tal com va dir, Gala substitueix totes les seves passions. Centrant-se aquest cop en la pintura, Dalí va afirmar que el seu surrealisme ha evolucionat cap al hiperrealisme metafísic, que avarca tots els quadres que està fent per el museu Dalí de Figueres.
El pintor va reconèixer que els diners sempre han sigut importants per a ell, “són la mística”, va afirmar. Tot i això, va voler remarcar que tot el que ell y Gala posseeixen ho regalen al poble espanyol. Després de repassar algunes de les anècdotes més conegudes del pintor, Soler Serrano va voler parlar sobre els rumors que corren al voltant de les discrepàncies amb Picasso, i el pintor, immediatament va dir que allò era absolutament fals, “vam ser molt bons amics”, va assegurar. Malgrat els problemes de salut que va tindre recentment, Dalí va dir que està passant per una segona joventut, treballa i viatja de la mateixa manera que abans i va assegurar que la obsessió cap a la mort que sempre l’havia acompanyat, cada cop l’obsessiona menys, creu que arribarà a tenir la fe catòlica y a creure en la immortalitat del home i quan ho aconsegueixi, la por a la mort ja no existirà. ¿Qui entén a Dalí? Va preguntar finalment Serrano, “Gairebé ningú, la proba està en que fa quaranta anys que escric per intentar esbrinar-ho i encara no ho he aconseguit”

Salvador Dalí: “Cada vez soy menos daliniano”

Salvador Felipe Jacinto Dalí i Domènech, primer marqués de Púbol, es un pintor surrealista español nacido en Figueras (Cataluña). Dalí es conocido por sus impactantes y oníricas imágenes surrealistas. Sus habilidades pictóricas se suelen atribuir a la influencia y admiración por el arte renacentista. Los recursos plásticos dalinianos también incluyeron el cine, la escultura y la fotografía, lo cual le condujo a numerosas colaboraciones con otros artistas audiovisuales.

-¿Dalí siempre se ha descrito como una persona monárquica, en que sentido?
Monárquico en el sentido metafísico de la palabra. Para mi la monarquía es la prueba de la vanidez del ácido desoxirribonucleico, es decir desde la primera célula viviente hasta la última todo se ha transmitido genéticamente pero no políticamente porque yo soy apolítico total.

-¿Sigue teniendo esa auto admiración por si mismo?
No, ahora me considero un puerco en el buen sentido de la palabra. Un puerco que va hacia el plus ultra, hacia el más allá, que es lo que hacen los puercos, porque los puercos nunca retroceden.

-¿La personalidad de Dalí está en sus cuadros?
La personalidad es imposible de evitar, si yo copio una fotografía me saldrá un Dalí.

-¿Para un personaje como Dalí es importante el dinero?
Para mi cada vez más. El dinero es la mística, y además lo devuelvo todo al pueblo español a través del museo-teatro Dalí de Figueres, todo lo que yo y Gala poseemos lo regalamos al pueblo español sin diferenciación alguna de clase de poder.

-¿Cree en la sublimación permanente?
Sí, yo creo que soy existencialista en el sentido que todo lo más vil se tiene que sublimar, por eso estoy totalmente en contra de la pena de muerte porque creo que todo ser humano, sea el más criminal del mundo tiene algo de angélico.

-¿Ha tenido alguna época anárquica?
Cuando era pequeño hacia todo para molestar. No soportaba a los niños satisfechos de ellos mismos.

-¿Que piensan sus amigos de Dalí?
Yo soy un hombre de ningún amigo, toda mi pasión está en el amor que tengo por Gala y no tengo sitio para más.

-¿Que significa la muerte para usted?
Antes era una obsesión pero cada vez menos porque creo que llegaré a tener la fe católica y llegaré a creer en la inmortalidad del alma, entonces el miedo a la muerte ya no existirá.

-¿Quien entiende a Dalí?
Casi nadie, la prueba es que yo mismo hace cuarenta años que estoy escribiendo para ver quien soy y aún no lo he logrado.

-¿En que época de su vida se encuentra el verdadero Dalí?
Está en mi último cuadro, que lo pinté hace cuatro meses, y es Dalí pintando a Gala reflejados en un espejo.