¿SOM ELS MITJANS QUE ENS HEM D’ADAPTAR ALS COL•LECTIUS D’IMMIGRANTS?

El passat dimarts, vaig assistir a una xerrada sobre “La immigració com a audiència” a la Facultat de Comunicació Blanquerna. L’aula estava mig buida, no era d’estranyar ja que la conferència no la protagonitzava cap estrella mediatica. Leo Garriga, conductora d’oberts a la música a RNE i moderadora de la conferència va iniciar la tertúlia llençant una pregunta. ¿Som els mitjans que ens hem d’adaptar als col·lectius d’immigrants?
La taula rodona estaba formada per tres professionals de la comunicació, Tant la Cinthia, l’Úrsula com la Verònica treballaven en diferents mitjans, això si sensibles cap a la població immigrant. Abans de començar a parlar d’integració van voler deixar clar que dominaven perfectament el català per això van fer la presentació en aquesta llengua, tot i que de seguida van disculpar-se dient que farien la xerrada en castellà ja que els hi permetia expressar-se millor.
El problema que tenim en la nostra societat es que no s’enfoca la immigració com un tema social sinó com un problema. Aquesta va ser la idea que van voler remarcar a la conferència. Sovint diem que els immigrants no s’integren a la societat. ¿Estan presents en els debats de ciutadania? ¿Els hi preguntem sobre temes com la llei de l’avortament o sobre l’economia? Integrar-se significa fer-ho en tots els àmbits de la vida ¿Podríem integrant-se en una societat on no comptéssim amb nosaltres per les qüestions imprescindibles del país on vivim? La paraula immigrant avui dia porta una càrrega negativa molt forta. L’associem a por, a violència de gènere, a pasteres…
Hem de fugir dels topics. Els diaris mostren la realitat d’un país als seus habitants, una realitat sovint deformada on els tòpics es converteixen en un problema per als immigrants. Un mirall fix que hem de trencar, si volem que s’integrin a la nostra societat.
A banda d’això les tres convidades van reivindicar que els mitjans de comunicació no informen sobre allò que passa en els seus països d’origen, no se’ls té en compte com audiència. Per això, per finalitzar la xerrada, van fer una crida a tots els estudiants que ens trobàvem a l’aula, perquè tinguéssim en compte aquest col·lectiu que probablement serà el futur de la comunicació.

Obama no s’en lliurarà de les preguntes de Helen Thomas

Avantítol: nou presidents dels estats units s’han sotmès a les preguntes de la periodista.

Subtítol 1: La seva veterania és admirada per tots els seus companys de professió

Subtítol 2: Durant el govern de Bush li van treure la cadira.

Helen Thomas, la periodista més veterana de la casa blanca segueix al peu del canó. I es que, l’actual president dels estat units, Barack Obama, haurà de sotmetre’s a les seves preguntes tal hi com ho van fer els nou presidents que porta a les seves espatlles. Helen Thomas, es considerada la gran dama del periodisme a Wahington pels seus companys de professió. Tots volen ser com la Helen Thomas. La periodista, coneguda per les seves preguntes de caire comprometedor, va ser retirada durant un temps del seu lloc habitual en les rodes de premsa. Durant el govern de George Bush, no la deixaven preguntar perque no els hi agradava el to de les seves preguntes, totes eran clarament antiguerra. En una de les rodes de premsa, la periodista va afirmar davant del president que “la guerra del Iraq havia estat un error”. Quan Bush s’en va anar de la presidéncia, els titulars de molts diaris van ser: “Bush se va pero Helen se queda”. Helen Thomas, continúa amb la mateixa il.lusió que quan va començar i disposada a qüestionar al nou president del govern, tot i que asegura que “Obama va pel bon camí”. Respecte al periodisme actual, Helen Thomas creu que els periodistes tenen por a fer preguntes compromeses, “no podem tenir una democràcia sense que el líder estigui qüestionat”.

Ryszard kapuscinski:“Qui sobreviu a una guerra, mai aconsegueix lliurar-se’n d’ella”

Avanttítol: Kapuscinski guanya un merescut doctorat Honoris causa.
Subtítol: L’autor va repassar la seva infància a la guerra.
Subtítol: Kapuscinski dóna algunes recomanacions a futurs periodistes.

Ahir, la Universitat Ramon Llull li va concedir un merescut doctorat Honoris Causa al periodista Ryszard Kapuscinski. A la entrega de premis, l’escriptor, molt content pel seu triomf, va donar les gràcies a la Facultat, i darrerament va iniciar un petit discurs. Va recordar els seus inicis com a periodista, i va deixar anar un: “ningú comprava els meus llibres ni regalats!”, el que va produir una rialla entre el públic que l’escoltava detingudament. L’escriptor va voler fer menció a la seva infància. “Recordo més el principi que el final de la guerra” va començar. Pobles deserts, cadàvers de cavalls, estacions de ferrocarril, la olor a pólvora, la gana, el fred,…són alguns dels records que acompanyen al escriptor i que ahir va voler remarcar. “Qui sobreviu a una guerra, mai aconsegueix lliurar-se’n d’ella”, va dir amb el record tatuat al rostre. El fet de passar la infància pensant que la vida era allò, la guerra, el va dur més tard a interessar-se per el periodisme, “volia veure coses, cobrir guerres, descriure-les”. Després de fer un petit repàs per la seva vida, Kapuscinski va donar algunes recomanacions per a tots els estudiants de periodisme que es trobaven a la sala. “Tractar al altre amb tot el respecte que es mereix, és la primera regla del bon periodisme”. “Un periodista es forma contínuament o es torna un destorb”. “El periodista ho vol saber i entendre tot”. L’escriptor va assegurar que el periodisme d’ara i el d’abans es diferencien sobretot per un element, i es que abans hi havia una convivència molt més estreta entre els periodistes, “era més agradable” va afirmar. Finalment va acabar el seu discurs amb un “gràcies” seguit d’un aplaudiment que es va estendre per tota la sala.

Cambios en el poder vasco

Los resultados de las elecciones vascas del pasado 1-M reflejan un claro deseo de cambio por parte de la sociedad vasca. Tanto las familias trabajadoras como la juventud del país vasco querían que se produjera un cambio en la izquierda. La campaña electoral del dirigente del PSE, Patxi López ha anunciado pactos con la derecha y ha animado a la persecución y la represión de la izquierda abertzale, ¿me pregunto si se referían a eso las clases trabajadoras, cuando pedían un cambio? Si PSE pacta con el PP, el partido de Patxi López perderá muchos votos. ¿De verdad cree Patxi López que pactando con el PP va a obtener la estabilidad sin ninguna contrapartida?. Puede que el PP le proporcione los votos que necesita para ser mayoría absoluta, pero el PSE aseguró que no haría nada en contra de lo que quería la sociedad vasca. No creo que la gran mayoría del País Basco esté de acuerdo con que su gobierno se vea obligado a adoptar ciertas tendencias políticas más propias de la derecha que representa el PP. Parece que los socialistas han olvidado su principal objetivo, producir un cambio para bien en la sociedad vasca. Están más pendientes de dejar fuera a Ibarretxe que de proponer un programa electoral consistente.

Zapatero s’enfronta a Ibarretxe i insisteix en que accepti la seva retirada

-controvèrsia després de les eleccions.
-Els resultats del PNV frustren als socialistes
- creuament de declaracions entre els líders de PNV i PSOE

El president del govern, José Luís Rodriguez Zapatero, va defensar les aspiracions de Patxi López de proclamar-se primer Lehendakari socialista y va plantar cara a Juan José Ibarretxe, després de que els nacionalistes vascos califiquéssin “d’agressió política” el desallotjament de Aujuria Enea. I va rematar: “ens ha passat a tots els partits…alguna vegada” no va arribar a mencionar la recient sortida de Emilio Pérez Touriño de la Xunta, pero ho va donar a entendre. Els nacionalistas han augmentat la seva representació parlamentària, amb 30 escons, el que suposa un màxim històric. Segons els análisis dels socialistas, el sector “moderat” del PNV hagués contemplat una posible substitució d’ Ibarretxe en cas de la caiguda electoral. Ni PNV ni PSOE estan disposats a cedir en les seves pretensions per la presidència del nou govern basc y el creuament de declaracions que ahir van protagonitzar els seus Líders així ho indiquen. Patxi López va dir que se sentirá molt cómode en un govern en minoría i va fixar la lehendakaritza com a objectiu irrenunciable en front a les “amenaces d’ Apocalipsis” dels jetzales. El candidat socialista va arremetre contra el PNV rebutjant el seu discurs sobre “eleccions tramposes” i la desestabilització d’ Euskadi si surten del poder, asegurant que no acepta les seves amenaces perqué “el país no es seu” i li va demanar “una mica més de talant” i “responsabilitat” democràtica. López va asegurar que un govern amb un lehendakari socialista, serà estable i infundirà seguretat i confiança. Va indicar que es sentirà molt còmode amb un executiu en minoria i buscant recolzaments ocasionals. “Ja està bé d’amenaçes” va subratllar el dirigent socialista, explicant que si el PNV va a la oposició “no pasa absolutamente res perqué el PNV es un partit més, no es un altre cosa”. Per a López, es tracta d’una “enrabiada” dels jetzales ja que la estabilitat del país “està garantitzada” amb ells o sense ells”.

¿Fantasía o realidad?

Parecía estar en otro mundo. Nunca había estado en el carnaval de Sitges pero tenía alguna referencia. Sabía que era conocido por todo el mundo, mis amigos me contaban las anécdotas más divertidas, pero nunca nadie me había explicado de que trataba esa enorme fiesta, por eso he decidido contarlo.
Si me pidieran un sinónimo que resumiera lo que viví, la palabra que utilizaría sería espectáculo, un gran espectáculo que dura una semana y que se aleja completamente de la realidad. Los desfiles se convierten en una exhibición de creatividad a nivel estético pero también artístico. Hay gente que se disfraza en grupo y compiten con otros para ver quien lleva el mejor disfraz. En el ambiente se percibe la riqueza del vestuario, el maquillaje, las plumas, los escenarios teatrales que forman las carrozas…como si de un cuadro de Picasso se tratara. Las carrozas van acompañadas de equipos de sonido que ponen el ritmo caribeño y las canciones de moda al espectáculo.
Cada comparsa lleva una coreografía que da el toque original a la noche. La luz, el color, el ritmo, la fantasía,…le dan un estilo muy propio a este gran festival para los sentidos.
Pero sin duda la parte más burlesca y divertida la trae el personaje del “carnestoltes” y su comparsa. Esta es la parte más tradicional de la fiesta. Su forma de empezar con su “arribo”, la toma posesión del pueblo, sus actuaciones durante toda la semana, y por ultimo su muerte y enterramiento son los elementos más característicos de la fiesta que ofrecen al visitante entretenimiento, sátira y la transgresión del orden establecido.
Y de la tradición pasamos a la más reciente incorporación del carnaval de Sitges, la figura de la reina. Su carroza es la encargada de cerrar los desfiles del domingo y el martes. Junto con su comparsa, representa la belleza, la sensibilidad y el “glamour” del carnaval.
Intentar plasmar este evento en unas líneas es difícil, hay que vivirlo para saberlo. Este texto solo es una aproximación de lo que viví la semana pasada en Sitges.