Recullen escombraries però no són indigents

-Avantítol: Una possible solució a la crisi

-Subtítol 1: Freegans és el mot que s’utilitza per descriure a la gent que recicla menjar.
-Subtítol 2: La cadena de supermercats bonpreu no col.labora amb associacions per por a una possible intoxicació.

S’els coneix amb el nom de freegans, moviment que es va impulsar a EEUU durant els 90. Freegans es una paraula derivada de “free” i de “vegans”,que vol dir lliures i vegetarians, però actualment freegans són totes aquelles persones que sense necessitat econòmica o vital per fer-ho reciclen menjar.

Són les 9:00h de la nit. Hem trobo davant del supermercat Bon preu del barri de Sant Antoni. Estic esperant amb un grup de gent a que els treballadors del supermercat treguin les bosses d’escombraries al contenidor. La majoría de gent que es troba al meu voltant no són indigents, “deuen ser freegans” penso.
M’acosto a una noia i li pregunto si hi va cada dia a agafar menjar: “No, voy de vez en cuando, hace cinco años que lo hago”, “ ¿Trabajas?” “Sí, y hago la compra a veces, pero si los supermercados desechan a la basura productos a punto de caducar, aprovecho”.
Confirmo el que pensava, es tracta de freegans.
Una senyora m’ensenya el que ha agafat, un pot de llet amb caducitat al juny, unes galetes d’arròs i carn embassada. M’acosto al contenidor d’escombraries i veig verdures en perfecte estat i productes que encara no han caducat. Al costat meu hi ha una noia com jo, li pregunto que hi fa allà i em diu que pertany a Recíklate, una organització que considera denigrant que es desperdicïi menjar en bones condicions només perque queda malament vendre productes amb una data de consumició que quasi arriba a la seva fi . Els nois i noies de Recíklate es traslladen dos cops per setmana a diferents punts de Barcelona, com el Bagel Shop de Portal de l’Àngel, el Veritas de Via Laietana, l’Opencor d’Urquinaona o el LIDL de Marina i allà esperen pacientment a que els treguin les bosses amb els productes i menjar. Ho fan amb pressa i no s’entretenen massa, perque quan arriba el camió de les escombraries han de deixar que facin la seva feina i endur-se la brossa.


Però no només els freegans es dediquen a recollir el menjar de les escobraries, també les associacions es dediquen a recollir el menjar que està a punt de caducar per portar-lo a la gent que ho necessita.
Després de diversos intents de contactar amb el banc d’aliments, per fi em pot atendre una voluntària, la Teresa. M’explica, com treballa en el banc d’aliments, “actua d’intermediari entre els supermercats i les entitats”. El seu objectiu és recuperar tots aquells aliments que no són comercialitzables però si que són consumibles. Viuen de donacions.
La Teresa m’explica que aquesta Pasqua van rebre un assortit de mones de la pastisseria l’Escribà. Li pregunto com funciona el banc d’aliments, “els supermercats ens truquen, ho anem a recollir i nosaltres ens encarreguem de que el menjar arribi a les entitats que sol·liciten el nostre servei, normalment són associacions de veïns i parròquies”. “Això és fiable?”, li pregunto, “Sí, està molt controlat, cada entitat té un llistat amb tota els noms de les persones que sol.liciten el nostre servei, a més ens assegurem de que el menjar vagi on pertoca”. També fan moltes campanyes per evitar que els supermercats tirin el menjar a punt de caducar a les escombraries.- Em posa un exemple: “Aquest Nadal vam fer un Tió gegant, el més gran de la comarca, es tractava d´una donació de menjar de les families.”
Li pregunto sobre la crisi:, “I tant que s’ha notat!, la cosa ha pujat una barbaritat”. Em comenta que hi han moltes entitats que truquen per saber com s’ha de fer per recollir menjar. Per acabar li pregunto quins supermercats els ofereixen menjar. M’esmenta el Carrefour, el Condis, el Dia… “El Bon preu?” li pregunto, “No, el Bon preu no, potser l´Esclat alguna cosa”.
Com és que una cadena de supermercats barata no subministra cap tipus de donació a associacions? Després d’alguns intens, aconsegueixo parlar amb el departament de màrqueting del Bon preu. L’Anna, la encarregada d´aquest departament, em diu que només fan donacions de manera molt puntual i només productes com arròs, pasta, llegums,… “Perquè?” li pregunto, “Perquè hi han productes que de seguida es fan malbé, i si fossin consumits, la gent podria tenir problemes de salut”. “Amb quines associacions treballeu?”, m’esmenta el banc d’aliments. Si fos el cas de que Bon preu donés menjar habitualment a la gent, l’Ajuntament hauría d´intervenir? – “hi ha un conveni signat amb les entitats”.
Bon preu no dona aliments fora de pastes i arrossos perquè podria ser perillós per al client.


Hem pregunto perque Carrefour té una associació paral.lela anomenada Fundación Solidaridad Carrefour on es dedican precissament a recolzar propostes de col.laboració, que tinguin com a objectiu millorar la situació dels col.lectius més desafavorits a la societat espanyola, especialment en el món de la infància.
A més col.laboren amb altres organitzacions sense ànim de lucre.
Alba Vicente, responsable de les Relacions Externes de la empresa, m’explica molt detalladament de quina manera col·laboren en el sector de l’alimentació: “La Fundación Solidaridad Carrefour tiene firmado un Convenio con La Federación Española de Banco de Alimentos en virtud del cual les donamos todos los alimentos que aunque no son aptos para la venta (por tener el envase con algún defecto, por ejemplo), son aptos para el consumo”.
L’any passat van entregar al banc d’aliments 621.075,40 kg d’aliments. M’explica també que van entregar 237.271kg a les dos Operacions quilo realitzades als hipermercats Carrefour. El total recol·lectat a través de les Operacions quilo va ser de 378.552 kg d’aliments.
No hi ha cap denúncia, ni cap queixa per intoxicació pel que fa als aliments que Carrefour ha donat al banc d’aliments. A les escombraries del Bon preu, hi han molts productes aprofitables que en comptes de llençar-los podríen donar a associacions tal i com fa Carrefour.
Me’n vaig al Veritas de Via Laietana, encara falta mitja hora per que tanquin i decideixo entrar. El Veritas és un supermercat que ven menjar ecològic. Ha tingut bastant d’èxit, amb la moda que ha arribat on tothom vigila el que menja. Sembla que a Veritas no existeix la crisis, els preus són molt elevats, tot i axí ténen molta clientela.
Surto i m’espero a la vorera del davant. De sobte apareix un grup de gent que es posa a rebuscar entre les escombraries. M’acosto, “Ten quieres estos tomates, yo ya tengo.”, li diu una noia a un home que es trobaven allà. “Hola, estoy haciendo un trabajo para la facultad sobre la gente que se dedica a coger la comida a punto de caducar de la basura” li dic, “Yo no quiero que hagas este trabajo”, em diu,
“¿Por qué?” “Porque si esto sale público, no nos dejaran coger la comida”. “Esto es para la facultad, no te preocupes que no saldrà de allí.”
Sembla que se´n refía una mica més de mi. “Hay algunos supermercados que tiran agua o algun tipo de sustancia a la basura para que no podamos aprovechar la comida”, “¿Por qué?” “Porque no les gusta que quede toda la suciedad por el suelo, por eso los que solemos coger la comida, procuramos dejarlo todo como estaba”. L’home del costat, vestía uns pantalons texans i una camisa blau cel, mai m´hagués imaginat aquell home agafant menjar de les escombraries.
Quan estava a punt de marxar li pregunto “¿Ústed suele coger la comida que tiran los supermercados?”, “No, yo solo voy a veces a este Veritas, porque la comida que venden es de calidad, y lo que tiran está en perfecto estado”.
Cada cop es practica més aquesta moda del Freegans, i és que, per què gastar-se diners quan es pot sopar gratis i sa?

Meritxell Gasull López

10 fragments incerta glòria

-“No veig ni una cara coneguda entre tantes com la guerra en fa desfilar devant dels meus ulls en incoherent fantasmagoria d’ençà que va començar”. (pag.25)
La guerra separa a tothom i això és el que explica aquesta cita, com podem passar de estar amb la gent que estimes a estar sol i no veure a ningú, i com de vegades et sobra la gent i quan vius una guerra donaries el que fos per veure una cara coneguda.
-“No sabem res dels altres, ni ens importa; en canvi, voldríem que els altres ens coneguessin a fons. El nostre afany de ser compresos només es pot comparar amb la Nostra desgana per comprendre ningú”. (pag.25)
Sovint, no ens preocupem per conèixer a les persones, i les critiquem sense saber res d’elles, però, si que ens preocupem perque els demés ens coneixin i tinguin una bona impressió de nosaltres.

-“Una emoció deixa de ser forta si es repeteix. Les repeticions cansen”. (pag.36)
Exacte, sinó no seria una emoción forta. La característica principal d’una emoción és que no es repeteix soviet. Si es repetíssin ja no les considerariem emocions prque tal com diu el text les repeticions cansen, i necesiitem conèixer coses noves constanment.

-“Que quietes estaven aquelles mòmies, quietes com les maletes i els baguls; era, com la de les grans maletes, una quietud inquietant perquè no se sap què amaguen”. (pag.149)
Joan Sales compara la quietut dels cadavers amb la quietud d’una maleta. Amb aquesta comparació, el lector sap a la perfecció com estaven de quietes les maletes. Quan s’utilitzen les comparacions, el lector agafa la idea exacta del que l’autor vol transmetre.

-“La incerta glòria per la qual Adam baratà la glòria certa i tranquil.la del Paradís”. (pag.188)
Adam va preferir disfrutar de la glòria del moment a la incertesa de la glòria que li oferien. Molta gent prefereix les coses físiques del moment i no les grans promeses que són incertes.


-“Un no és res, tot ho és la posteritat. Però la posteritat ¿què és? Una partida d’imbècils ni més ni menys que nosaltres”. (pag.188-189)
Un exemple en sòn la majoria d’artistes que quan eran vius no eren ningú, i un cop morts, les seves obren han passat a tindre un reconeixement. Nosaltres no som res, quan passin els anys nigú s’enrecordarà de nosaltres, peró si de les postres costums i creençes, de la moda que hi havia en la Nostra època, etc.

-“L’unic possible és l’imposible”. (pag. 195)
Només les coses imposibles són les que tenen sentit. Per això alguns autors de la història com william Shakespeare narraven a les seves obras la história d’un amor impossible, perquè és aquest amor el que té sentit, i el que és perfecte. La paraula imposible connota una incertesa, i precisamente per això pot ser posible, perqué no ho sabem amb seguretat, podríem comparar-ho amb la existencia de Déu, com no s’ha demostrat, la gent hi creu.

-“Hi ha que és hipòcrita quan practica la virtut i sincer quan practica el vici”. (pag.203)
Hi ha gent que s’engaña i intenta engañar als demés fent creure que es bo i que no fa res dolent, però només són sincers quan practican el vici perquè ès quan realment són ells.

-“¡Si et pogués fer comprendre els plaers subtilíssims de la fantasmagoria! Ser i no ser al mateix temps (pobre Shakespeare); ser un mateix i ser un altre: ¡ser i no existir, existir i no ser, tot a la vegada! La personalitat desdoblada, l’evasió total, sensación vertiginosa que només pot donar la doble vida!” (pag.203)
Molts filosofs han parlat al voltant d’aquesta qüestió, Hamlet és va plantejar aquest dubte. Ser un mateix i una altre persona és una de les qüestions més debatides en la filosofia.

-“Potser el plaer no és més que dolor al revés; potser el plaer per Excel.lència no és més que un dolor intensíssim girat misteriosament”. (pag.204)
Aquesta reflexió et fa pensar sobre si realment, tal com diu el text, el plaer és només dolor. Les coses, a vegades, semblan d’una manera però en realitat són d’una altra.

Confessions i vivències de Montserrat Roig

L’agulla d’aurada

Montserrat Roig va ser convidada a Leningrad per edicions Progrés de Moscou, amb la finalitat d’escriure un llibre sobre el Setge de Leningrad durant l’ocupació nazi. El conjunt de vivències i confessions que se’n va emportar de Moscou formen l’agulla daurada.
Per què aquest títol? Potser perquè L’agulla daurada de l’almirallat és la primera imatge que Roig ens ensenya de Moscou, una imatge que es va repetint durant el llibre.
A través del clima, ens fem una idea del estat anímic de l’autora. La neu, el fred, la pluja i les famoses nits blanques, (les nits en que no es pon el sol) tenen a veure amb l’enyorança i la tristesa de l’escriptora que queda reforçada amb frases com: “Llegia una i altra vegada l’etiqueta del paquet de Winston com si fos una carta de la família”. Frases que fan que la lectura del llibre es faci espessa, i que s’acceleri quan explica la història d’algun testimoni.
No es fins al final del llibre que l’escriptora ens deleita amb tots els testimoniatges que fan que el llibre tingui vida. Testimonis, molts d’ells esquinçadors, que capten l’atenció del lector.
Posant tot l’ interès al final, l’escriptora corre el risc de que el lector es desanimi i deixi de llegir. O tot el contrari, potser provoca una sensació de curiositat en el lector que l’anima a saber el final.
Frases com: “no em miris així que m’estic menjant al meu gos” (al capítol: Amb música de Pink Floyd) o “Igor! Ja t’he dit que no et donaré ni un tros de pa. Ves-te’n d’aquí! Fuig!” (La carretera de la vida) deixen al lector garratibat.
Quan penso en com explica la fam des del punt de vista dels testimonis, em ve al cap un llibre de Primo Levi, si això és un home, que tracta sobre els Camps de concentració nazis. Però, tot i que estigui escrit en la pell del propi testimoni, l’efecte que provoca Roig en el lector supera al sentiment que transmet Levi.

Vigo Mortensen: “No es tracta d’una altra pel•lícula sobre nazis”

-L’actor ha presentat el seu nou film a Barcelona.

-L’actor ha afirmat que a Good no hi ha un final que resol el conflicte ni tampoc es veuen atrocitats.

-El més interessant del argument segons Mortensen, és que es veu com la quotidianitat va canviant.

Vigo Mortensen, més conegut per haver encarnat a herois cinematogràfics com Indiana Jones o Aragorn al senyor dels anells, es posa ara a la pell de John Halder, un professor Alemany que per conveniència acaba afiliat al partit nazi, a la adaptació de la obra teatral Good, de C.P. Taylor. L’actor en una roda de premsa que va tindre lloc ahir al hotel Majestic de Barcelona, va declarar que al contrari del que pot pensar la gent al veure el cartell, Good no és una altra pel·lícula de nazis o de la segona guerra mundial: “a Good no hi ha un final que resol el conflicte i tampoc es veuen atrocitats”.
El Gobern nazi ofereix a Halder escriure un assaig sobre la eutanàsia. Tot i que el personatge mai es senti un d’ells, accepta i poc a poc es va submergint a la ideologia nazi. Mortensen va acceptar protagonitzar a John Halder perquè tant el personatge com la història eren subtils, “el meu personatge tracta de que tot estigui bé”, va dir. Per a Mortensen el més important de la pel·lícula es que la història comenci a la dècada dels anys 30 i es vegi com tota la quotidianitat va canviant: “la bandera nazi era un símbol neutre, no estava adjectivada”. L’actor va voler donar la seva opinió sobre la política actual comparant-la amb la de l’Alemanya nazi: “els polítics aprofiten les dificultats i la inseguretat de la gent per apartar-la de la política”.
Vigo Mortensen va acabar amb una anècdota sobre el vestuari, va dir que el primer cop que es va emprovar l’uniforme nazi es va sentir incòmode, pel que ell sentia, tot i això, superar aquest obstacle el va ajudar molt: “en tots els meus papers, els obstacles sempre són una oportunitat”.

Bibiana Aído agita a la comunidad científica

El manifiesto citado por Aído afirma que el momento en que puede considerarse humano un ser no puede establecerse mediante críterios científicos.

-El colegio de Médicos de Barcelona manifiesta que la ministra no es una autoridad ni científica, ni bioética, ni religiosa para decir que es o no un ser humano.

-La ministra de igualdad ha querido salir del debate para centrarse en la defensa de la vida antes del nacimiento.

Las declaraciones que hizo ayer Bibiana Aído, ministra de igualdad en la Cadena Ser, provocaron un revuelo por parte de la comunidad científica. El Colegio de Médicos de Barcelona dijo que la ministra “no es una autoridad científica, ni bioética, ni religiosa” para decir qué es o no un ser humano. Horas después Aído, argumento que la frase no era una opinión suya, sino una afirmación basada en un manifiesto científico. Este manifiesto afirma que “el momento en que puede considerarse humano un ser no puede establecerse mediante criterios científicos; el criterio científico puede clarificar características funcionales determinadas, pero no puede afirmar o negar si esas características confieren al embrión la condición de ser humano, tal y como se aplica a los individuos desarrollados de la especie humana”. A última hora de la tarde la ministra quiso salir del “debate de los conceptos” para centrarse en la defensa de la vida antes del nacimiento:”la vida prenatal es un bien jurídico a proteger y este anteproyecto de ley garantiza dicha protección”.

Zapatero pide "no interferir en la decisión íntima" de la joven al abortar

El presidente se encontraba ante la prensa junto al presidente dominicano en un debate sobre cooperación.

-El presidente del gobierno defendió el derecho de las adolescentes menores a abortar sin pedir permiso a sus padres.

-Bibiana Aído, en una entrevista radiofónica, afirmó que un feto de 13 semanas no puede considerarse un ser humano.

El presidente del Gobierno, José Luís Rodríguez Zapatero, se presentó ayer ante la prensa en compañía del presidente dominicano, Leonel Fernández para hablar de cooperación, pero acabó hablando de uno de los párrafos de la nueva ley de interrupción del embarazo. El presidente defendió el derecho de las adolescentes de 16 y de 17 años a abortar sin verse en la obligación de pedir permiso a sus padres, para que éstos no tengan una "interferencia determinante en su decisión". Rodríguez Zapatero afirmó: “Hagamos caso a los expertos y tengamos confianza en nuestros jóvenes, en nuestras mujeres. No privemos ni interfiramos en la decisión libre e íntima de la mujer, que es la que tiene una responsabilidad para toda la vida de asumir el embarazo”. Mientras Zapatero hablaba sobre la ley del aborto, la ministra igualdad, Bibiana Aído que se encontraba haciendo una entrevista radiofónica en la Cadena Ser, contestó a un oyente que quiso saber si para ella un feto de 13 semanas es un ser vivo: “Un ser vivo, claro, lo que no podemos hablar es de ser humano porque no tiene ninguna base científica”.

La novel.la catalana per excel.lència, cau en l'aborriment

Una novel·la que podria haver estat sensacional si no fos perquè hi ha trossos on es fa feixuga. Descriure al detall cada element d’un llibre pot acabar avorrint al lector. És el que li ha passat a Joan sales, autor de la novel·la Incerta Glòria.
La intenció era construir una idea el més fidel possible sobre la guerra civil, però entretenint-se en cada detall del llibre ha aconseguit que en certs fragments del llibre, el lector es cansi. Les cartes que la Trini li envia a en Soleràs a la segona part del llibre en són un exemple.
També s’ha de dir que Incerta Glòria va haver de sotmetre’s a la censura franquista, potser aquesta és la causa de que en certs moments la novel·la es faci feixuga.
Incerta Glòria, considerada una de les novel·les catalanes per excel·lència, narra la guerra civil des de l’òptica dels vençuts. El llibre, dividit en tres parts, l’expliquen els tres personatges principals que a l’hora formant el triangle amorós del llibre. La primera part està narrada per en Lluís, en una sèrie de cartes que li envia al seu germà Ramón, des del front d’Aragó. La segona part, està formada per les cartes que la Trini (companya sentimental d’en Lluís) li envia a en Soleràs (amic d’infància d’en lluís i de la Trini), on li explica com estan patint la guerra des de Barcelona, i la tercera part, només té un protagonista, Cruells, que ens narra el que va passant als altres personatges des de el seu punt de vista. Posteriorment es va afegir una quarta part titulada el vent de la nit on Joan Sales reflecteix la Barcelona de la postguerra fins als anys seixanta.
Joan Sales com molts d’altres autors de la seva època (Calders, Rodoreda, Ferran de Pol) va veure’s obligat a justificar-se davant la història, narrant les seves experiències al front. I Incerta Glòria no és res més que això, la experiència de Sales en la pell d’un personatge.
Sovint, ens vénen Incerta glòria com una novel·la que tracta sobre la guerra civil, però s’obliden que conté una càrrega antropològica que està present en tot el llibre, els discursos filosòfics d’alguns personatges com, en Soleràs en són un clar exemple: “La guerra és una fulana que t'emmetzina la sang per sempre; tota altra cosa queda pàl·lida en comparació”. Aquest és potser el personatge més important de la novel·la. Tot i que és tractat com un personatge secundari que es caracteritza per la seva habilitat de desesperar a la resta, sense aquest personatge, l’obra estaria buida, entre d’altres coses perquè és l’anima de Joan Sales.
Podríem comparar Incerta Glòria amb d’altres llibres que tracten sobre la guerra civil com per exemple unitats de xoc de Pere Calders o brigada mixta de Tísner. Pel que fa al autor, la critica especialitzada, sovint l’ha comparat amb autors com Dostoievski, Bernanos, Green...Potser sí, però el que no podem negar és que Joan Sales amb Incerta Glòria ha aconseguit romandre en la Història.