10 fragments incerta glòria

-“No veig ni una cara coneguda entre tantes com la guerra en fa desfilar devant dels meus ulls en incoherent fantasmagoria d’ençà que va començar”. (pag.25)
La guerra separa a tothom i això és el que explica aquesta cita, com podem passar de estar amb la gent que estimes a estar sol i no veure a ningú, i com de vegades et sobra la gent i quan vius una guerra donaries el que fos per veure una cara coneguda.
-“No sabem res dels altres, ni ens importa; en canvi, voldríem que els altres ens coneguessin a fons. El nostre afany de ser compresos només es pot comparar amb la Nostra desgana per comprendre ningú”. (pag.25)
Sovint, no ens preocupem per conèixer a les persones, i les critiquem sense saber res d’elles, però, si que ens preocupem perque els demés ens coneixin i tinguin una bona impressió de nosaltres.

-“Una emoció deixa de ser forta si es repeteix. Les repeticions cansen”. (pag.36)
Exacte, sinó no seria una emoción forta. La característica principal d’una emoción és que no es repeteix soviet. Si es repetíssin ja no les considerariem emocions prque tal com diu el text les repeticions cansen, i necesiitem conèixer coses noves constanment.

-“Que quietes estaven aquelles mòmies, quietes com les maletes i els baguls; era, com la de les grans maletes, una quietud inquietant perquè no se sap què amaguen”. (pag.149)
Joan Sales compara la quietut dels cadavers amb la quietud d’una maleta. Amb aquesta comparació, el lector sap a la perfecció com estaven de quietes les maletes. Quan s’utilitzen les comparacions, el lector agafa la idea exacta del que l’autor vol transmetre.

-“La incerta glòria per la qual Adam baratà la glòria certa i tranquil.la del Paradís”. (pag.188)
Adam va preferir disfrutar de la glòria del moment a la incertesa de la glòria que li oferien. Molta gent prefereix les coses físiques del moment i no les grans promeses que són incertes.


-“Un no és res, tot ho és la posteritat. Però la posteritat ¿què és? Una partida d’imbècils ni més ni menys que nosaltres”. (pag.188-189)
Un exemple en sòn la majoria d’artistes que quan eran vius no eren ningú, i un cop morts, les seves obren han passat a tindre un reconeixement. Nosaltres no som res, quan passin els anys nigú s’enrecordarà de nosaltres, peró si de les postres costums i creençes, de la moda que hi havia en la Nostra època, etc.

-“L’unic possible és l’imposible”. (pag. 195)
Només les coses imposibles són les que tenen sentit. Per això alguns autors de la història com william Shakespeare narraven a les seves obras la história d’un amor impossible, perquè és aquest amor el que té sentit, i el que és perfecte. La paraula imposible connota una incertesa, i precisamente per això pot ser posible, perqué no ho sabem amb seguretat, podríem comparar-ho amb la existencia de Déu, com no s’ha demostrat, la gent hi creu.

-“Hi ha que és hipòcrita quan practica la virtut i sincer quan practica el vici”. (pag.203)
Hi ha gent que s’engaña i intenta engañar als demés fent creure que es bo i que no fa res dolent, però només són sincers quan practican el vici perquè ès quan realment són ells.

-“¡Si et pogués fer comprendre els plaers subtilíssims de la fantasmagoria! Ser i no ser al mateix temps (pobre Shakespeare); ser un mateix i ser un altre: ¡ser i no existir, existir i no ser, tot a la vegada! La personalitat desdoblada, l’evasió total, sensación vertiginosa que només pot donar la doble vida!” (pag.203)
Molts filosofs han parlat al voltant d’aquesta qüestió, Hamlet és va plantejar aquest dubte. Ser un mateix i una altre persona és una de les qüestions més debatides en la filosofia.

-“Potser el plaer no és més que dolor al revés; potser el plaer per Excel.lència no és més que un dolor intensíssim girat misteriosament”. (pag.204)
Aquesta reflexió et fa pensar sobre si realment, tal com diu el text, el plaer és només dolor. Les coses, a vegades, semblan d’una manera però en realitat són d’una altra.

Confessions i vivències de Montserrat Roig

L’agulla d’aurada

Montserrat Roig va ser convidada a Leningrad per edicions Progrés de Moscou, amb la finalitat d’escriure un llibre sobre el Setge de Leningrad durant l’ocupació nazi. El conjunt de vivències i confessions que se’n va emportar de Moscou formen l’agulla daurada.
Per què aquest títol? Potser perquè L’agulla daurada de l’almirallat és la primera imatge que Roig ens ensenya de Moscou, una imatge que es va repetint durant el llibre.
A través del clima, ens fem una idea del estat anímic de l’autora. La neu, el fred, la pluja i les famoses nits blanques, (les nits en que no es pon el sol) tenen a veure amb l’enyorança i la tristesa de l’escriptora que queda reforçada amb frases com: “Llegia una i altra vegada l’etiqueta del paquet de Winston com si fos una carta de la família”. Frases que fan que la lectura del llibre es faci espessa, i que s’acceleri quan explica la història d’algun testimoni.
No es fins al final del llibre que l’escriptora ens deleita amb tots els testimoniatges que fan que el llibre tingui vida. Testimonis, molts d’ells esquinçadors, que capten l’atenció del lector.
Posant tot l’ interès al final, l’escriptora corre el risc de que el lector es desanimi i deixi de llegir. O tot el contrari, potser provoca una sensació de curiositat en el lector que l’anima a saber el final.
Frases com: “no em miris així que m’estic menjant al meu gos” (al capítol: Amb música de Pink Floyd) o “Igor! Ja t’he dit que no et donaré ni un tros de pa. Ves-te’n d’aquí! Fuig!” (La carretera de la vida) deixen al lector garratibat.
Quan penso en com explica la fam des del punt de vista dels testimonis, em ve al cap un llibre de Primo Levi, si això és un home, que tracta sobre els Camps de concentració nazis. Però, tot i que estigui escrit en la pell del propi testimoni, l’efecte que provoca Roig en el lector supera al sentiment que transmet Levi.

Vigo Mortensen: “No es tracta d’una altra pel•lícula sobre nazis”

-L’actor ha presentat el seu nou film a Barcelona.

-L’actor ha afirmat que a Good no hi ha un final que resol el conflicte ni tampoc es veuen atrocitats.

-El més interessant del argument segons Mortensen, és que es veu com la quotidianitat va canviant.

Vigo Mortensen, més conegut per haver encarnat a herois cinematogràfics com Indiana Jones o Aragorn al senyor dels anells, es posa ara a la pell de John Halder, un professor Alemany que per conveniència acaba afiliat al partit nazi, a la adaptació de la obra teatral Good, de C.P. Taylor. L’actor en una roda de premsa que va tindre lloc ahir al hotel Majestic de Barcelona, va declarar que al contrari del que pot pensar la gent al veure el cartell, Good no és una altra pel·lícula de nazis o de la segona guerra mundial: “a Good no hi ha un final que resol el conflicte i tampoc es veuen atrocitats”.
El Gobern nazi ofereix a Halder escriure un assaig sobre la eutanàsia. Tot i que el personatge mai es senti un d’ells, accepta i poc a poc es va submergint a la ideologia nazi. Mortensen va acceptar protagonitzar a John Halder perquè tant el personatge com la història eren subtils, “el meu personatge tracta de que tot estigui bé”, va dir. Per a Mortensen el més important de la pel·lícula es que la història comenci a la dècada dels anys 30 i es vegi com tota la quotidianitat va canviant: “la bandera nazi era un símbol neutre, no estava adjectivada”. L’actor va voler donar la seva opinió sobre la política actual comparant-la amb la de l’Alemanya nazi: “els polítics aprofiten les dificultats i la inseguretat de la gent per apartar-la de la política”.
Vigo Mortensen va acabar amb una anècdota sobre el vestuari, va dir que el primer cop que es va emprovar l’uniforme nazi es va sentir incòmode, pel que ell sentia, tot i això, superar aquest obstacle el va ajudar molt: “en tots els meus papers, els obstacles sempre són una oportunitat”.

Bibiana Aído agita a la comunidad científica

El manifiesto citado por Aído afirma que el momento en que puede considerarse humano un ser no puede establecerse mediante críterios científicos.

-El colegio de Médicos de Barcelona manifiesta que la ministra no es una autoridad ni científica, ni bioética, ni religiosa para decir que es o no un ser humano.

-La ministra de igualdad ha querido salir del debate para centrarse en la defensa de la vida antes del nacimiento.

Las declaraciones que hizo ayer Bibiana Aído, ministra de igualdad en la Cadena Ser, provocaron un revuelo por parte de la comunidad científica. El Colegio de Médicos de Barcelona dijo que la ministra “no es una autoridad científica, ni bioética, ni religiosa” para decir qué es o no un ser humano. Horas después Aído, argumento que la frase no era una opinión suya, sino una afirmación basada en un manifiesto científico. Este manifiesto afirma que “el momento en que puede considerarse humano un ser no puede establecerse mediante criterios científicos; el criterio científico puede clarificar características funcionales determinadas, pero no puede afirmar o negar si esas características confieren al embrión la condición de ser humano, tal y como se aplica a los individuos desarrollados de la especie humana”. A última hora de la tarde la ministra quiso salir del “debate de los conceptos” para centrarse en la defensa de la vida antes del nacimiento:”la vida prenatal es un bien jurídico a proteger y este anteproyecto de ley garantiza dicha protección”.

Zapatero pide "no interferir en la decisión íntima" de la joven al abortar

El presidente se encontraba ante la prensa junto al presidente dominicano en un debate sobre cooperación.

-El presidente del gobierno defendió el derecho de las adolescentes menores a abortar sin pedir permiso a sus padres.

-Bibiana Aído, en una entrevista radiofónica, afirmó que un feto de 13 semanas no puede considerarse un ser humano.

El presidente del Gobierno, José Luís Rodríguez Zapatero, se presentó ayer ante la prensa en compañía del presidente dominicano, Leonel Fernández para hablar de cooperación, pero acabó hablando de uno de los párrafos de la nueva ley de interrupción del embarazo. El presidente defendió el derecho de las adolescentes de 16 y de 17 años a abortar sin verse en la obligación de pedir permiso a sus padres, para que éstos no tengan una "interferencia determinante en su decisión". Rodríguez Zapatero afirmó: “Hagamos caso a los expertos y tengamos confianza en nuestros jóvenes, en nuestras mujeres. No privemos ni interfiramos en la decisión libre e íntima de la mujer, que es la que tiene una responsabilidad para toda la vida de asumir el embarazo”. Mientras Zapatero hablaba sobre la ley del aborto, la ministra igualdad, Bibiana Aído que se encontraba haciendo una entrevista radiofónica en la Cadena Ser, contestó a un oyente que quiso saber si para ella un feto de 13 semanas es un ser vivo: “Un ser vivo, claro, lo que no podemos hablar es de ser humano porque no tiene ninguna base científica”.

La novel.la catalana per excel.lència, cau en l'aborriment

Una novel·la que podria haver estat sensacional si no fos perquè hi ha trossos on es fa feixuga. Descriure al detall cada element d’un llibre pot acabar avorrint al lector. És el que li ha passat a Joan sales, autor de la novel·la Incerta Glòria.
La intenció era construir una idea el més fidel possible sobre la guerra civil, però entretenint-se en cada detall del llibre ha aconseguit que en certs fragments del llibre, el lector es cansi. Les cartes que la Trini li envia a en Soleràs a la segona part del llibre en són un exemple.
També s’ha de dir que Incerta Glòria va haver de sotmetre’s a la censura franquista, potser aquesta és la causa de que en certs moments la novel·la es faci feixuga.
Incerta Glòria, considerada una de les novel·les catalanes per excel·lència, narra la guerra civil des de l’òptica dels vençuts. El llibre, dividit en tres parts, l’expliquen els tres personatges principals que a l’hora formant el triangle amorós del llibre. La primera part està narrada per en Lluís, en una sèrie de cartes que li envia al seu germà Ramón, des del front d’Aragó. La segona part, està formada per les cartes que la Trini (companya sentimental d’en Lluís) li envia a en Soleràs (amic d’infància d’en lluís i de la Trini), on li explica com estan patint la guerra des de Barcelona, i la tercera part, només té un protagonista, Cruells, que ens narra el que va passant als altres personatges des de el seu punt de vista. Posteriorment es va afegir una quarta part titulada el vent de la nit on Joan Sales reflecteix la Barcelona de la postguerra fins als anys seixanta.
Joan Sales com molts d’altres autors de la seva època (Calders, Rodoreda, Ferran de Pol) va veure’s obligat a justificar-se davant la història, narrant les seves experiències al front. I Incerta Glòria no és res més que això, la experiència de Sales en la pell d’un personatge.
Sovint, ens vénen Incerta glòria com una novel·la que tracta sobre la guerra civil, però s’obliden que conté una càrrega antropològica que està present en tot el llibre, els discursos filosòfics d’alguns personatges com, en Soleràs en són un clar exemple: “La guerra és una fulana que t'emmetzina la sang per sempre; tota altra cosa queda pàl·lida en comparació”. Aquest és potser el personatge més important de la novel·la. Tot i que és tractat com un personatge secundari que es caracteritza per la seva habilitat de desesperar a la resta, sense aquest personatge, l’obra estaria buida, entre d’altres coses perquè és l’anima de Joan Sales.
Podríem comparar Incerta Glòria amb d’altres llibres que tracten sobre la guerra civil com per exemple unitats de xoc de Pere Calders o brigada mixta de Tísner. Pel que fa al autor, la critica especialitzada, sovint l’ha comparat amb autors com Dostoievski, Bernanos, Green...Potser sí, però el que no podem negar és que Joan Sales amb Incerta Glòria ha aconseguit romandre en la Història.

Enric Vila: “aquest llibre és iniciàtic per a mi, jo encara no estic tancat”

Enric Vila (Barcelona, 1972) llicenciat en Història Contemporània i Doctor en Periodisme, ens presenta el seu últim llibre, el nostre heroi Josep Pla.

-Sap que la seva máscara imposa a alguns?
Sí, en sóc conscient i de fet està fet expressament. Ho faig per incomodar un cert tipus de persones que no sé si les puc descriure exactament.

-Vosté te clar que tots actúem amb màscara
Sí, i sobretot el que hi ha és una diferència entre la persona que n’és conscient, i la persona que no ho és i que té un barnís més narcisista, és a dir que es mou més per ímputs més momentanis.

-Creu que els catalans ens recreem més que d’altres en la màscara?
No és tant això com que les circumstàncies històriques i polítiques han fet que hi hagi una gran part d’allò més nostre que no està expressat. El que no tinc clar és que aquesta part d’intimitat nostra no estigui organitzada, estilitzada. En general, tot plegat s’expressa d’una manera molt caòtica.

-Que no hauria de tenir Catalunya perquè vostè s’hi trobés bé?
Espanya.

-Què ens critica?
Els vicis del cofoisme, la incapacitat de tenir una relació una mica tensa amb la veritat, la incapacitat que tenim de ser honestos amb l’anàlisi dels fantasmes interns i amb els externs. En definitiva, de portar les coses fins al final. Hi ha falta de viure intensament.

-Què pretenia amb aquest llibre?
Jo volia demostrar com de tontos són alguns i com d’intel.ligent sóc jo. Volia desmuntar la paradeta d’alguns i anar muntant la meva.

-Vostè humanitza Pla.
És un llibre de literatura i se n’ha adonat poca gent perquè la part política tapa la literària.

-Què hi havia de veritat i de mentida en Pla?
De veritat, la seva obra, i de mentida, el seu personatge.

-I què hi ha de veritat i de mentida en Enric Vila?
Per contestar que hi ha de veritat i de mentida necesites d’una certa trajectòria, i jo la meva trajectòria l’estic tot just començant. Aquest és un llibre iniciàtic per a mi. Jo encara no estic tancat.