Bibiana Aído agita a la comunidad científica

El manifiesto citado por Aído afirma que el momento en que puede considerarse humano un ser no puede establecerse mediante críterios científicos.

-El colegio de Médicos de Barcelona manifiesta que la ministra no es una autoridad ni científica, ni bioética, ni religiosa para decir que es o no un ser humano.

-La ministra de igualdad ha querido salir del debate para centrarse en la defensa de la vida antes del nacimiento.

Las declaraciones que hizo ayer Bibiana Aído, ministra de igualdad en la Cadena Ser, provocaron un revuelo por parte de la comunidad científica. El Colegio de Médicos de Barcelona dijo que la ministra “no es una autoridad científica, ni bioética, ni religiosa” para decir qué es o no un ser humano. Horas después Aído, argumento que la frase no era una opinión suya, sino una afirmación basada en un manifiesto científico. Este manifiesto afirma que “el momento en que puede considerarse humano un ser no puede establecerse mediante criterios científicos; el criterio científico puede clarificar características funcionales determinadas, pero no puede afirmar o negar si esas características confieren al embrión la condición de ser humano, tal y como se aplica a los individuos desarrollados de la especie humana”. A última hora de la tarde la ministra quiso salir del “debate de los conceptos” para centrarse en la defensa de la vida antes del nacimiento:”la vida prenatal es un bien jurídico a proteger y este anteproyecto de ley garantiza dicha protección”.

Zapatero pide "no interferir en la decisión íntima" de la joven al abortar

El presidente se encontraba ante la prensa junto al presidente dominicano en un debate sobre cooperación.

-El presidente del gobierno defendió el derecho de las adolescentes menores a abortar sin pedir permiso a sus padres.

-Bibiana Aído, en una entrevista radiofónica, afirmó que un feto de 13 semanas no puede considerarse un ser humano.

El presidente del Gobierno, José Luís Rodríguez Zapatero, se presentó ayer ante la prensa en compañía del presidente dominicano, Leonel Fernández para hablar de cooperación, pero acabó hablando de uno de los párrafos de la nueva ley de interrupción del embarazo. El presidente defendió el derecho de las adolescentes de 16 y de 17 años a abortar sin verse en la obligación de pedir permiso a sus padres, para que éstos no tengan una "interferencia determinante en su decisión". Rodríguez Zapatero afirmó: “Hagamos caso a los expertos y tengamos confianza en nuestros jóvenes, en nuestras mujeres. No privemos ni interfiramos en la decisión libre e íntima de la mujer, que es la que tiene una responsabilidad para toda la vida de asumir el embarazo”. Mientras Zapatero hablaba sobre la ley del aborto, la ministra igualdad, Bibiana Aído que se encontraba haciendo una entrevista radiofónica en la Cadena Ser, contestó a un oyente que quiso saber si para ella un feto de 13 semanas es un ser vivo: “Un ser vivo, claro, lo que no podemos hablar es de ser humano porque no tiene ninguna base científica”.

La novel.la catalana per excel.lència, cau en l'aborriment

Una novel·la que podria haver estat sensacional si no fos perquè hi ha trossos on es fa feixuga. Descriure al detall cada element d’un llibre pot acabar avorrint al lector. És el que li ha passat a Joan sales, autor de la novel·la Incerta Glòria.
La intenció era construir una idea el més fidel possible sobre la guerra civil, però entretenint-se en cada detall del llibre ha aconseguit que en certs fragments del llibre, el lector es cansi. Les cartes que la Trini li envia a en Soleràs a la segona part del llibre en són un exemple.
També s’ha de dir que Incerta Glòria va haver de sotmetre’s a la censura franquista, potser aquesta és la causa de que en certs moments la novel·la es faci feixuga.
Incerta Glòria, considerada una de les novel·les catalanes per excel·lència, narra la guerra civil des de l’òptica dels vençuts. El llibre, dividit en tres parts, l’expliquen els tres personatges principals que a l’hora formant el triangle amorós del llibre. La primera part està narrada per en Lluís, en una sèrie de cartes que li envia al seu germà Ramón, des del front d’Aragó. La segona part, està formada per les cartes que la Trini (companya sentimental d’en Lluís) li envia a en Soleràs (amic d’infància d’en lluís i de la Trini), on li explica com estan patint la guerra des de Barcelona, i la tercera part, només té un protagonista, Cruells, que ens narra el que va passant als altres personatges des de el seu punt de vista. Posteriorment es va afegir una quarta part titulada el vent de la nit on Joan Sales reflecteix la Barcelona de la postguerra fins als anys seixanta.
Joan Sales com molts d’altres autors de la seva època (Calders, Rodoreda, Ferran de Pol) va veure’s obligat a justificar-se davant la història, narrant les seves experiències al front. I Incerta Glòria no és res més que això, la experiència de Sales en la pell d’un personatge.
Sovint, ens vénen Incerta glòria com una novel·la que tracta sobre la guerra civil, però s’obliden que conté una càrrega antropològica que està present en tot el llibre, els discursos filosòfics d’alguns personatges com, en Soleràs en són un clar exemple: “La guerra és una fulana que t'emmetzina la sang per sempre; tota altra cosa queda pàl·lida en comparació”. Aquest és potser el personatge més important de la novel·la. Tot i que és tractat com un personatge secundari que es caracteritza per la seva habilitat de desesperar a la resta, sense aquest personatge, l’obra estaria buida, entre d’altres coses perquè és l’anima de Joan Sales.
Podríem comparar Incerta Glòria amb d’altres llibres que tracten sobre la guerra civil com per exemple unitats de xoc de Pere Calders o brigada mixta de Tísner. Pel que fa al autor, la critica especialitzada, sovint l’ha comparat amb autors com Dostoievski, Bernanos, Green...Potser sí, però el que no podem negar és que Joan Sales amb Incerta Glòria ha aconseguit romandre en la Història.

Enric Vila: “aquest llibre és iniciàtic per a mi, jo encara no estic tancat”

Enric Vila (Barcelona, 1972) llicenciat en Història Contemporània i Doctor en Periodisme, ens presenta el seu últim llibre, el nostre heroi Josep Pla.

-Sap que la seva máscara imposa a alguns?
Sí, en sóc conscient i de fet està fet expressament. Ho faig per incomodar un cert tipus de persones que no sé si les puc descriure exactament.

-Vosté te clar que tots actúem amb màscara
Sí, i sobretot el que hi ha és una diferència entre la persona que n’és conscient, i la persona que no ho és i que té un barnís més narcisista, és a dir que es mou més per ímputs més momentanis.

-Creu que els catalans ens recreem més que d’altres en la màscara?
No és tant això com que les circumstàncies històriques i polítiques han fet que hi hagi una gran part d’allò més nostre que no està expressat. El que no tinc clar és que aquesta part d’intimitat nostra no estigui organitzada, estilitzada. En general, tot plegat s’expressa d’una manera molt caòtica.

-Que no hauria de tenir Catalunya perquè vostè s’hi trobés bé?
Espanya.

-Què ens critica?
Els vicis del cofoisme, la incapacitat de tenir una relació una mica tensa amb la veritat, la incapacitat que tenim de ser honestos amb l’anàlisi dels fantasmes interns i amb els externs. En definitiva, de portar les coses fins al final. Hi ha falta de viure intensament.

-Què pretenia amb aquest llibre?
Jo volia demostrar com de tontos són alguns i com d’intel.ligent sóc jo. Volia desmuntar la paradeta d’alguns i anar muntant la meva.

-Vostè humanitza Pla.
És un llibre de literatura i se n’ha adonat poca gent perquè la part política tapa la literària.

-Què hi havia de veritat i de mentida en Pla?
De veritat, la seva obra, i de mentida, el seu personatge.

-I què hi ha de veritat i de mentida en Enric Vila?
Per contestar que hi ha de veritat i de mentida necesites d’una certa trajectòria, i jo la meva trajectòria l’estic tot just començant. Aquest és un llibre iniciàtic per a mi. Jo encara no estic tancat.

Mercè Rodoreda: “no m’agrada buscar tres peus al gat”

Mercè Rodoreda i Gurguí (Barcelona, 10 de octubre) es una escriptora catalana. Considerada per molts com la escriptora més universal de la narrativa contemporànea catalana, la seva obra s’ha traduït a 27 idiomes.

-Desde fora sembla una persona molt reservada…
La gent més aviat em fa nosa. Tinc un carácter bastant dolent, quan sembla que estic contenta, estic d’un humor de mil dimonis, i, al revés, sóc quieta i violenta, apassionada i serena, innocent i complicada. Per això hi ha gent que no es cansa de veure’m, i gent que no em pot aguantar ni cinc minuts.

-Amb la seva família, amics i coneguts també és així?
Tinc molt pocs amics i coneguts. Les relacions amb la meva família són bastant normals.

-A banda de la escriptura, com es guanya la vida Mercè Rodoreda?
Ni molt bé ni molt malament. Treballo tan poc com puc: en conjunt, uns cinc mesos l’any. A casa. Tradueixo literatura administrativa i científica per a organitzacions internacionals.

-Es considera una persona culta?
Jo em penso que no ho soc. Els escriptors de la meva generació érem, en general, una mica rucs: no crec, per exemple, que n’hi hagi cap que sàpiga grec ni que pugui parlar mitja hora seguida de Hegel sense dir enormes disbarats.

-Què li agrada fer a las seves estones lliures?
M’agrada molt la música. Tinc una certa feblesa per la música del segle XVIII, perquè no cal escoltar-la i mentre sona puc anar fent d’altres coses: pasar l’aspirador per les cortines, per exemple.

-Una escriptora no llegeix?
Llegeixo bastant: unes quatre hores diàries fa una pila d’anys. M’agraden els llibres que hauríen d’agradar a tothom: la Bíblia i La Divina Comèdia, els assaigs de Montaigne i el Quixot. En això sóc afortunadamente poc original.

-O potser molt…
Ves a saber. També m’agraden les novel.les policíaques i de criminals.

-I el teatre no li agrada?
M’agrada poc; és a dir: no hi vaig mai, i prefereixo de llegir les obres. Els autors que més m’interessen són Brecht, és clar; potser Hugo Betti i Ghelderode.

-Com li agrada que siguin els personatges femenins de les seves obres?
M’encanta que siguin innocents i Intel.lectuals a partir d’un cert nivell.

-Sovint preocupats per l’envelliment físic
La por a l’envelliment és molt humana. Un dia o altre la té tothom. Una dona comença a tenir-la una mica més enllà de la trentena, quan s’adona que va passant a poc a poc de fada a bruixa. Un home la comença a tenir quan es decanta cap a la banda negra dels cinquanta.

-Les seves obres aporten alguna intenció ideològica o sociològica?
Mireu: si els meus llibres són bons, impliquen irremeiablement una filosofia de la vida, amb espirals sociològiques o ideológiques. Però no és feina meva destriar-les. A mi no m’agrada mai buscar tres peus al gat.

Andrés Calamaro- La copa rota

Se había convertido en aquello que nunca quiso ser, un bohemio sin fe, triste y malherido. Pasaba los días atormentado, con los nervios destrozados y llorando sin remedio. La duda de los celos le comía por dentro, ¿le había dejado para irse con otro? por mucho que buscara no encontraba la respuesta. Ella se fue sin decirle nada, y lo que es peor, lo había dejado solo, con aquella duda que le afirmaba que aquello que le comía por dentro podía ser cierto. Fue así, como llegó a aquel lugar, una cantina en medio de la nada donde decidió entrar para ahogar sus penas en una copa de vino. Pese a que el se sintiera abandonado, su mejor amigo lo acompañaba noche y día.
Por mucho que llores, por mucho que bebas no vas a remediar tu dolor, al contrario solo conseguirás recordarla más, le decía. Pero él, ciego por el dolor, bebía y bebía. Una noche como un loco atormentado mordió la copa de vino con tanta fuerza que rompió el cristal y se cortó el labio. Al ver el vino derramándose por su boca junto con su sangre se asustó y gritó de tal manera que toda la cantina quedó paralizada ante su grito. Al instante su compañero acudió a ayudarle, “no te preocupes solo quiero que este corte me borre la huella del beso traicionero que ella me dio” le dijo. Dirigiéndose al camarero le pidió que le sirviera otra copa de vino en esa misma copa ya que era la única manera de destrozar esa fiebre de obsesión que sentía, “Quiero sangrar gota a gota el veneno de su amor”.

Salvador Dalí: “L’autèntic Dalí es troba al meu últim quadre”

- Autors com Federico Garcia Lorca o Ramón Gómez de la Serna li han fet elogis als seus llibres i poemes.

-El pintor va descriure’s com un home monàrquic i com un porc que va a la recerca del plus ultra.

-El primer marqués de púbol va assegurar que el seu surrealisme ha evolucionat cap al hiperrealisme metafísic.

Ahir, el pintor surrealista Salvador Dalí, va visitar el programa de Joaquín Soler Serrano, A fondo. En un esforç per part del presentador d’enumerar una sèrie d’adjectius per definir-lo, el pintor el va interrompre exigint que per damunt de tot era monàrquic. Això si metafísicament, ja que es considera totalment apolític. Tal com va escriure a “Una carta abierta a Salvador Dalí” el pintor reconeix ser un porc, en el bon sentit de la paraula, “un porc que va a la recerca del plus ultra”, va afegir.
Serrano, va voler remarcar la seva faceta com a escriptor, el qual va voler compartir amb l’audiéncia que el seu pare considerava que era millor escriptor que pintor.
Si poguéssim triar l’ adjectiu que més encaixés al perfil de Dalí no seria pas el de modest, ho va demostrar explicant una anècdota per la qual el van fer fora de l’escola: “Em va tocar examinar-me del pintor Rafael, i jo vaig dir que no podia perquè en sabia més d’aquell pintor que els tres professors junts”. Deixant de banda la infància de Dalí , Serrano torna a encaminar l’entrevista, aquest cop cap a la inspiració d’aquest surrealista, la qual porta el nom de Gala. Es “pura creació artística”, va afirmar el pintor. Ha sigut la seva musa y la seva model per a moltes de les seves obres. El fet que no tingui cap amic es perque tal com va dir, Gala substitueix totes les seves passions. Centrant-se aquest cop en la pintura, Dalí va afirmar que el seu surrealisme ha evolucionat cap al hiperrealisme metafísic, que avarca tots els quadres que està fent per el museu Dalí de Figueres.
El pintor va reconèixer que els diners sempre han sigut importants per a ell, “són la mística”, va afirmar. Tot i això, va voler remarcar que tot el que ell y Gala posseeixen ho regalen al poble espanyol. Després de repassar algunes de les anècdotes més conegudes del pintor, Soler Serrano va voler parlar sobre els rumors que corren al voltant de les discrepàncies amb Picasso, i el pintor, immediatament va dir que allò era absolutament fals, “vam ser molt bons amics”, va assegurar. Malgrat els problemes de salut que va tindre recentment, Dalí va dir que està passant per una segona joventut, treballa i viatja de la mateixa manera que abans i va assegurar que la obsessió cap a la mort que sempre l’havia acompanyat, cada cop l’obsessiona menys, creu que arribarà a tenir la fe catòlica y a creure en la immortalitat del home i quan ho aconsegueixi, la por a la mort ja no existirà. ¿Qui entén a Dalí? Va preguntar finalment Serrano, “Gairebé ningú, la proba està en que fa quaranta anys que escric per intentar esbrinar-ho i encara no ho he aconseguit”